Divendres passat al vespre van trucar a la porta de casa mentre sopava. Quan vaig obrir, encuriosida perquè no esperava ningú, vaig veure que eren una amiga i una proposta: anar a un concert d’un músic brasiler a Barcelona, a l’Espai Movistar. Al primer moment dubtava fins que va arribar una mica d’informació: és gratuït. Estava clar. Era un d’aquells concerts als quals vas perquè, per la raó que sigui, et surten de franc. És una manera, com qualsevol altra, de descobrir nous músics, nous almenys per a tu.
Lenine és cantant, compositor, arreglista i productor, venerat al seu país on fa aproximadament vint anys que toca, ha escrit cançons per a músics com Sergio Mendes o Pedro Guerra i, a més, ha col·laborat amb artistes com Julieta Venegas. Així doncs, queda clar que, en aquest cas, era desconegut per a mi.
Quan vam arribar al recinte, les meves sospites es van confirmar. Una cua força llarga per a comprar les entrades (no era el nostre cas) va ser el primer que vam veure. Semblava ser que els meus amics i jo érem les úniques persones que desconeixíem aquest personatge. Poc després però, aquest sentiment que podríem anomenar avergonyiment va anar desapareixent en veure que pràcticament tots els qui coneixien al músic eren de Brasil. Posessis l’orella on la posessis, senties portuguès.
Aplaudiments i crits. Lenine havia sortit a escena. Ell, la seva cabellera, i tres músics més (un guitarrista, un baixista i un bateria) omplien l’escenari tots sols. Sense massa presentacions va començar l’espectacle. El concert va durar quasi dues hores i, en acabar, el terra es va posar a tremolar perquè la gent demanava més amb aplaudiments i cops de peu. En veure la demanda (o exigència) d’algun tema més, els músics van tornar a sortir per a tocar dues cançons més i acomiadar-se definitivament amb un llarg aplaudiment per part dels assistents.
Lenine té un estil particular que barreja música pop amb els sons brasilers més tradicionals. És cert que, per als qui no estem acostumats a aquest gènere musical (i a més no entenem l’idioma), un concert com aquest pot resultar, a estones, pesat. No tant per la música en sí, sinó pel fet d’estar de peu sense moure’s gaire enmig de tota la gentada. No obstant, i si permeteu que em prengui la llicència, us recomano que, quan pugueu, escolteu alguna cosa d’aquest músic. No només perquè pensi que, musicalment parlant, és força bo, sinó també perquè crec que és bo saber que hi ha música més enllà de la que es canta en castellà o en anglès.
Lenine és cantant, compositor, arreglista i productor, venerat al seu país on fa aproximadament vint anys que toca, ha escrit cançons per a músics com Sergio Mendes o Pedro Guerra i, a més, ha col·laborat amb artistes com Julieta Venegas. Així doncs, queda clar que, en aquest cas, era desconegut per a mi.
Quan vam arribar al recinte, les meves sospites es van confirmar. Una cua força llarga per a comprar les entrades (no era el nostre cas) va ser el primer que vam veure. Semblava ser que els meus amics i jo érem les úniques persones que desconeixíem aquest personatge. Poc després però, aquest sentiment que podríem anomenar avergonyiment va anar desapareixent en veure que pràcticament tots els qui coneixien al músic eren de Brasil. Posessis l’orella on la posessis, senties portuguès.
Aplaudiments i crits. Lenine havia sortit a escena. Ell, la seva cabellera, i tres músics més (un guitarrista, un baixista i un bateria) omplien l’escenari tots sols. Sense massa presentacions va començar l’espectacle. El concert va durar quasi dues hores i, en acabar, el terra es va posar a tremolar perquè la gent demanava més amb aplaudiments i cops de peu. En veure la demanda (o exigència) d’algun tema més, els músics van tornar a sortir per a tocar dues cançons més i acomiadar-se definitivament amb un llarg aplaudiment per part dels assistents.
Lenine té un estil particular que barreja música pop amb els sons brasilers més tradicionals. És cert que, per als qui no estem acostumats a aquest gènere musical (i a més no entenem l’idioma), un concert com aquest pot resultar, a estones, pesat. No tant per la música en sí, sinó pel fet d’estar de peu sense moure’s gaire enmig de tota la gentada. No obstant, i si permeteu que em prengui la llicència, us recomano que, quan pugueu, escolteu alguna cosa d’aquest músic. No només perquè pensi que, musicalment parlant, és força bo, sinó també perquè crec que és bo saber que hi ha música més enllà de la que es canta en castellà o en anglès.
