Homenatge a Pink Floyd i The Wall

Perquè si us dic: The Wall, vosaltres dieu: Pink Floyd. És tan simple com això. I és que això demostra que Pink Floyd ha estat i és encara un grup recordat per tothom. Gran culpa d’aquest fet la té l’àlbum que tot just he anomenat, The Wall, amb la mítica cançó Another brick in the wall.
Aquest grup anglès de rock va néixer als anys 60, concretament el 1964, amb molt d’èxit a l’escena underground londinenca del moment. El creador i principal compositor, a més de guitarrista i veu, era Syd Barret, que al cap de quatre anys va abandonar la banda per problemes mentals deguts, sobretot, a la mala vida que duia i a la seva addicció al LSD. Després d’això, Roger Waters, cantant i baixista, va agafar el relleu i es va convertir en el pilar principal de Pink Floyd. Així, l’alineació del grup l’any 1968 quedava d’aquesta manera: Roger Waters, baixista i veu principal; Bob Klose a la guitarra; Nick Mason era el bateria; Richard Wright als teclats i, substituint Barret, David Gilmour es convertia en el guitarrista rítmic.
Des de llavors, el seu èxit va ser imparable. La seva música psicodèlica, que va acabar converint-se en rock progressiu i experimental, ha marcat un abans i un després en la història de la música moderna.
Al llarg dels 70, la seva carrera musical es va anar consolidant, fins que el 1979 van publicar l’àlbum The Wall, el seu tretzè treball. La crítica l’ha considerat una de les seves millors produccions, juntament amb Dark Side of the Moon, Animals i Wish you where here. Està clar, però, que The Wall és l’àlbum pel qual és recordat (fins i tot per qui no el va conèixer en el seu moment) el grup Pink Floyd. Es tracta d’un disc amb història, una en concret, ja que explica la vida d’una estrella del rock anglès anomenada Pink que perd el seu pare a la Segona Guerra Mundial, rep sobreprotecció per part de la seva mare i opressió per part de l’educació anglesa i, a més, fracassa sentimentalment parlant. Tot això, pel protagonista de l’àlbum, es converteix en maons que van conformant un mur que l’aïlla del món real i el porta cap a l’autodestrucció i l’intent de suïcidi, utilitzant les drogues com a mitjà per aconseguir-ho. I de tot això Metro-Goldwyn-Mayer en va fer una pel·lícula l’any 1982, sota la direcció de d’Alan Parker.
Però a més de ser l’àlbum que tothom coneix de la banda anglesa, The Wall, també és el treball que conté el tema més famós i més versionat del grup. La cançó que donava nom al disc, Another brick in the wall, està dividida en tres parts (Part I, Part II i Part III). Va ser la segona part, en la qual se sentien uns nens dient la mítica frase de “We don’t need no education”, la que va aconseguir ser número 1 a pràcticament totes les llistes de vendes d’arreu del món. L’únic número 1 que va aconseguir el grup anglès.
Després d’això (i d’unes quantes desavinences amb la resta de membres), l’any 1985, Roger Waters va voler posar punt i final a Pink Floyd, però els seus companys s’hi van oposar. Ell va abandonar la banda i David Gilmour va passar a ser el nou líder. Ja sense Waters, Pink Floyd va publicar Momentary Lampse of Reason i The Division Bell, que els van donar força èxit també. El grup es va dissoldre definitivament a mitjans dels 90.
Després de tot això podem dir que Pink Floyd, ja fos sota la direcció de Barret, Waters o Gilmour, ha estat un dels grans i són molts el artistes que han reconegut haver estat influenciats per la seva música: David Bowie, Radiohead, Samshing Pumpkins, Nine Inch Nails, etc. No m’estranya.

Descobrint Gente Music Men

Gentle Music Men és un grup de Vilanova i la Geltrú que aquest any s’ha donat a conèixer i, ja anunciem, que donarà molt guerra. La banda està formada per sis membres: Miquel Tello (baix, guitarra elèctrica, teclat i banjo); Xavi Ribera (bateria); Sir Charret (teclat, baix i guitarra elèctrica); Montse BMW (violí); Eli BMW (violí) i Dani Poveda (cantant), que ja va ser líder d’altres bandes no gaire conegudes pel públic.
El pop delicat amb melodies i tornades enganxoses que ofereix el grup ha fet que aquesta nova formació aconseguís imposar-se a Dunno i Loveless Face a la final de Proyecto Demo 2008 i, com a premi, que toquin en el proper FIB Heineken, gravin un videoclip i participin en concerts de Radio 3 i La 2. Aquest nou projecte de Dani Poveda doncs, arrenca amb força. Pels qui no vulgueu esperar fins el FIB al juliol per veure Gentle Music Men, podeu anar a conèixer-los a l’Estrella Damm Primavera Sound els propers 29, 30 i 31 de maig.

Carles Quílez i la Mala vida

Mala vida va arribar a l’Autònoma. Carles Quílez, periodista i escriptor, va oferir una conferència a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació a mode de presentació del seu segon llibre. Es tracta d’una novel·la negra (gènere periodístic segons Quílez) que relata la vida d’una sèrie de delinqüents espanyols, atracadors i assassins.
Després d’una breu introducció, es va mostrar un vídeo on es podien veure tots els delinqüents que apareixen al llibre explicant les seves experiències. Una document força esfereïdor, veient la frivolitat d’alguns dels qui hi sortien.
Carles Quílez va realitzar la presentació acompanyat pel fiscal José Maria Mena, amb el qual té una gran amistat. Tots dos van aprofitar que es trobaven en presència d’estudiants de periodisme, majoritàriament, per a donar alguns consells sobre la professió.

Javier Krahe, cantautor i monologuista

Els meus 3€ més ben invertits en molt de temps, i és que, com de costum, Javier Krahe no va deixar indiferent a cap dels assistents al seu concert intimista, divendres passat dia 28 a Valldoreix.
Per aquest mòdic preu, el cantautor de 64 anys, que ha compartit escenari amb el mateix Sabina, va oferir quasi dues hores de concert. Un concert petit però enorme al mateix temps. El públic va riure, tant amb les cançons com amb les paraules que deixava anar entre tema i tema. Donava la sensació que, a més de cantant, Krahe era monologuista.
Les seves històries, quasi totes inventades com diu ell, van arrencar riallades a tothom qui s’havia acostat al Casal de Cultura de Valldoreix aquella nit. El seu repertori sarcàstic inclou cançons amb aire de protesta com “La costa suiza”, altres de desamor com “Como un gilipollas” i, fins i tot, alguna que explica el clàssic grec de l’Odissea.
Tot i que l’edat i, perquè no dir-ho, la mala vida ja comença a fer estralls en Javier Krahe i en l’actuació va necessitar cançons lentes després de temes més moguts i, en alguna ocasió li va marxar la lletra del cap, els seus fans li van perdonar tot.
Quan ja ens acostàvem a mitjanit i portàvem més d’hora i mitja de concert, el cantautor va anunciar l’última cançó, que no podia ser altra que “Gracias canción”. Qualsevol que no hagués sentit el títol hagués dit que es tractava d’una cançó d’amor. Però els assistents no el van deixar marxar tant fàcilment i, després que abandonés l’escenari, van seguir aplaudint i xiulant fins que hi va tornar a pujar, per tocar dos temes més.
En acabar definitivament el concert, tots, inclòs l’artista, vam anar al bar del Casal de Cultura a prendre unes cerveses mentre comentàvem la jugada.
Després de tot això no em queda dubte que Javier Krahe és de professió cantant, procura ser un vividor i es declara vago amb raó, i, tampoc dubto que hi hagi crítics que diguin que hauria de ser considerat patrimoni nacional.