Les botes voladores o el Shoefiti

Fa ja força temps que, vagi a la ciutat que vagi, trobo sabates penjades als cables de llum o telèfon dels carrers.
En un principi vaig pensar que hauria estat algú tornant d’una nit de borratxera, o algú altre que s’havia enfadat perquè li feien mal als peus. Més endavant ho relacionava amb la pel·lícula “Big Fish” del controvertit director nord-americà, Tim Burton. I és que hi ha una escena del film en la qual es llencen les sabates amb els cordons lligats i s’enganxen a un cable.
Però el temps anava passant i jo seguia veient les botes per allà on passava i seguia sense saber el per què d’aquest fenomen, cada cop més habitual. Així que vaig decidir indagar sobre la qüestió i, com no, vaig acabar trobant en Internet el meu millor aliat.
Fins i tot en aquest tema Wikipedia pren la paraula i ofereix dues teories que poden explicar aquesta nova moda. La primera és de caire militar: “Una teoría que explica la presencia desde hace décadas de este fenómeno en España es que los jóvenes a la vuelta del servicio militar colgaban sus botas para despedir sus días como soldado”.
La següent culpa al moviment Shoefiti (paraula que sorgeix de la unió de shoe i de grafiti), un tipus d’art urbà relacionat amb el llançament de sabates i, més endavant, de qualsevol peça de roba. Sincerament, prefereixo quedar-me amb aquesta.
Segueixo llegint tot allò que trobo a la xarxa i descobreixo que aquesta moda va néixer a les zones urbanes d’Estats Units i Canadà i, a poc a poc, s’ha anat exportant fins a introduir-se a mig món. A més, ara ja no cal buscar el cablejat elèctric del carrer més proper per fer el llançament de Converse, Adidas o Manolo Blahnik, perquè els arbres també són unes víctimes del Shoefiti. Hi ha qui diu que, en un principi, les sabates voladores servien com a senyal per indicar, per exemple, un lloc on es venia droga. També he sentit dir que ho feien els obrers dels antics gratacels per agrair que no els havia passat res. D’altres només ho consideren una manera de deixar la seva petja en aquella ciutat.
Sigui com sigui (i no entraré a valorar si es tracta d’art urbà, manca de civisme o massa avorriment), el Shoefiti s’ha convertit en un fenomen a tot arreu. A Barcelona, per exemple, només cal passejar per alguns carrers del centre amb la mirada posada al cel (i la mà a la bossa) per contemplar una exposició, una mica desordenada, d’algunes de les sabates més venudes les darreres temporades.

Sembla mentida, però...

Després de més d'un any sense fer gens de cas a aquest, el meu blog, he decidit tornar a enganxar-m'hi. Suposo que el fet que m'acabo de traslladar a Barcelona, que ja estic mig llicenciada i que tinc amics que m'ho demanen hi té aluna cosa a veure, però tampoc entrarem en detalls.
Sigui com sigui, us dono, un altre cop, la benvinguda a "noesunbarret".

Sobre com no gaudir d'un espectacle

Una pensa: “Res millor que aprofitar la tarda d’un diumenge plujós per anar a veure un espectacle de dansa”. Error. Està molt bé si tot surt com ha de sortir però hi ha moltes circumstàncies alienes a tu que et poden aixafar el pla.
Comencem malament si la noia de la taquilla et ven unes entrades que suposadament estan al centre de la fila vuit de platea i, en realitat, quan trobes els seients, veus que estan pràcticament (a només dues butaques) de l’extrem dret. Llavors penses: “No passa res si he de girar una mica el cap, mentre pugui veure l’escenari”. Però és clar, si, a més, tens la sort que s’asseu un home alt, gros i amb molt de volum al cabell just davant, l’últim pensament ja no serveix de consol.
Però comença l’espectacle i aconsegueixes adoptar una postura (no especialment còmoda) que et permet veure l’escenari entre dos caps. A partir d’aquí només cal gaudir del ball i deixar-se portar per la música en directe. Per la música en directe i els crits i preguntes dels nens de les files de darrera. Perquè és que encara hi ha pares que no saben que hi ha espectacles que els menors de 10 ó 11 anys no estan preparats per a veure. Seria bo gastar-se els diners de les entrades dels fills en cangurs.

Tot i això, he de dir que, per segona vegada, m’ha encantat Turn me on.

The Ramones

Hey ho! Lets go! I amb aquestes quatre paraules, van saltar a la fama el novembre de 1975 als Estats Units. Tommy Ramone, bateria del grup, la va ben encertar composant aquesta cançó de títol impronunciable, Blitzkrieg Bop, que va esdevenir el primer single del seu primer àlbum, Ramones. Va trigar un any en convertir-se en èxit a Europa, però un cop ho va aconseguir, el seu ascens va ser imparable.
Punk rock “guitarrero” del barri de Queens de Nova York, simple, minimalista i repetitiu seria la definició de l’estil de The Ramones, que van cimentar les bases d’aquest gènere pioner. Contrari al rock progressiu tan característic dels 70, el seu so era ràpid i directe, influenciat pel rockabilly dels anys 50, les bandes de noies dels 60, el garage proto punk, el glam del carrer, el power-pop i el glitter rock.
El grup, en un principi, estava format per John Cummings (Johnny Ramone) a la guitarra; Jeffry Hyman (Joey Ramone) a la bateria; Douglas Glenn Colvin (Dee Dee Ramone) al baix i eventualment veu, i algun cantant ocasional. Però Dee Dee no se sentia còmode cantant i tocant a la vegada així que, després d’uns quants assaigs al garatge, van decidir canviar. En Joey va passar a ser cantant i el va substituir a la bateria el que fins llavors havia estat el manager del grup, Thomas Erdélyi (Tommy Ramone). Més endavant es van anar incorporant més membres que també van adquirir el cognom Ramone.
Ramones és un disc de rebel·lió juvenil, amb un single potent que mai va arribar a imposar-se en les llistes de vendes però que va esdevenir un tema referència de la banda i, el seu inici, un crit de guerra per a molts. Amb el temps, aquest àlbum s’ha convertit en un mite i ha estat un dels més influents del moviment punk i del rock en general. Tot això ha estat reconegut per la revista Rolling Stone, que el va situar en la posició 33 de la seva llista dels 500 millors discs de tots els temps.

Els cinc magnífics del blog

Molt humilment em disposo a anomenar i descriure breument el contingut dels cinc blogs que m'han cridat més l'atenció o que m'han agradat més de la classe.
El primer impacta només amb el nom: Puticienta. Una redacció directa, clara i sense por d'utilitzar paraules malsonants si calen. I, per què no dir-ho? s'agraeix. Des de cròniques de conferències a opinions sobre el chiki-chiki, passant per cinema o lectura. Tot des d'un punt de vista peculiar però fàcil i agradable de llegir.
El següent té un nom una mica més complicat i difícil de recordar: Nessaisaralonde. Un blog imprescindible per a conèixer totes les novetats en cinema i sèries de televisió, que dóna, fins i tot, l'oportunitat de veure capítols d'algunes d'elles. Un blog molt visual i agradable de mirar (i remirar).
El tercer, i no per això menys important és: Dameunadecuarto. Un peculiar forn de pa interactiu, que tot i ser una boulangerie no ven el cos de crist però sí que ven molt bé tots els seus continguts. Amb moltes actualitzacions i no precisament curtes, el seu creador no es fa, ni de bon tros, pesat. I és que informa de música, cinema i el que calgui, amb un toc d'humor que ajuda a fer la digestió.
En quart lloc (no jeràrquicament parlant) hi ha: Divinacooltura. Amb un llenguatge cuidat i temes diferents a la majoria que tracten des d'homosexualitat a tendències o lectura. Un blog de qualitat, si no fos així no tindria fans a Guayaquil!
Finalment m'agradaria parlar de: Barcelonacultura. Un espai on pots conèixer el miniunivers cultural de la teva ciutat i tot això amb una banda sonora magnífica proposada per la creadora del blog especialment per als seguidors.
Sé que en aquest escrit no hi estan tots els que hi són però si que ho són tots els qui hi estan. Em sap greu, però les normes són les normes i si en són cinc, cinc en són (ni quatre ni sis).

Jornades de periodisme cultural

És curiós com en poques hores vaig poder saber més sobre el nou periodisme, Truman Capote i Thomas Wolf; vaig descobrir, a grans trets, la història del jazz; i, fins i tot, vaig conèixer una artista underground americana que m'ha ajudat a trobar la meva veu.

Les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats d'aquest any han donat de sí. Començant amb la conferència sobre nou periodisme i l'actualitat de la no ficció en la qual vam poder escoltar les opinions sobre el tema de l'escriptor Juan Gabriel Vásquez, l'editor Gerardo Marín (d'Alfaguara) i l'escriptor i periodista Gabi Martínez. El primer, Vásquez, va destacar la feina de Capote i la seva obra A sangre fría, la novel·la mare de la no ficció segons ell. Marín, per part seva, va voler donar importància a Wolf i, sobretot, destacar la vigència de l'estil del nou periodisme. Martínez, finalment, va remarcar l'autocensura que van patir i pateixen molts escriptors i periodistes i, abans d'acabar, va destacar el paper i l'obra de Foster Wallace.
La veritat, una taula rodona interessant per a un estudiant de periodisme com jo, no sé si els alumnes d'humanitats allà presents i estaran d'acord.

Eduardo Hojman, crític de jazz i editor, va acompanyar-nos a fer una volta per la història de la música jazz i ens va mostrar, mitjançant audicions musicals, alguns temes del músics més importants. Per a qui li agrada la música, és interessant veure les diferències entre el swing, el blues, el jazz i els estils varis que en formen part. És cert, però, que al cap d'una mica més d'una hora es feia difícil i, perquè no dir-ho, pesat, diferienciar entre hard-jazz, jazz-rock i be-bop.

La nota més alternativa la va donar Lydia lunch, cantant i artista de Nova York. Amb un discurs moralista i pujat de to va aconseguir que una hora passés en el que semblaven 20 minuts. I és que podies estar més o menys d'acord amb el que deia, et podia agradar més o menys el que mostrava, però una persona tan viva i amb la sang tan calenta, transmet una energia i unes ganes de fer coses que són d'admirar.

Massa espectacle i poca música

Per si no en teníem prou amb Hijos de Babel, Tú sí que vales i Tienes Talento, tornem a estar immersos en el món O.T. Queda clar que la música agrada a la majoria i si es pot aprofitar això per a fer realities i shows varis a televisió que donin audiència, molt millor. Molt millor per les cadenes, per les productores, pels presentadors i per alguns, només alguns, dels participants. Però, què passa amb aquells músics a qui ningú dóna una oportunitat? Aquells que no tenen un físic perfecte ni fan música comercial. Aquells que no han sortit a televisió, ningú els coneix i, per tant, no mereixen que les discogràfiques els donin una oportunitat ja que no tenen l’èxit assegurat. Doncs el que passa és que, en la majoria dels casos, segueixen sempre en aquesta situació d’anonimat.
Ara tot es resumeix en espectacle. Tots els triunfitos han tingut l’oportunitat de treure un disc com a mínim, amb més o menys èxit, però, sigui com sigui, no baixen dels 15.000 euros per actuació. Davant d’això tenim grups que fa anys que intenten fer-se un lloc dins el panorama musical i no fan res més que tocar en festes majors de poble i locals petits per una misèria o, en molts casos, de manera gratuïta.
El concepte de bona música es va difuminant per deixar pas al de bon producte o, perquè no dir-ho, bona imatge. La qualitat cada dia es valora menys, ara el que compta és el joc que es dóna, i si cal polèmica a canvi d’audiència, seguim la fòrmula Operación Triunfo: fiquem algun element controvertit, crític i, fins i tot, mal educat, i endavant. Si abans l’espectacle era un afegit al món musical, una opció a l’hora de realitzar una actuació, ara s’ha convertit en quelcom necessari. Ja no val tenir bona veu o fer música de qualitat, no n’hi ha prou.
Jesús Ordovás, un dels periodistes i crítics musicals més importants del territori espanyol, va veure com el seu programa de música Ipop de La2 desapareixia prematurament perquè no hi volia fer sortir participants d’OT. Ordovás considerava que calia donar oportunitats a aquells músics emergents amb coses noves a dir, que podien innovar. No volia, segons ell, donar espai a aquells qui considera els típics llançaments de les gran companyies discogràfiques que fan que centenars de grups i artistes interessants segueixin esperant el seu moment. Una vegada més, doncs, l’audiència talla les ales a la innovació.
Cal dir que la xarxa s’ha convertit en el refugi dels desemparats per les companyies discogràfiques. El fenomen Myspace està aconseguint fer arribar petits grups o cantants a molta gent. Està clar, però, que d’aquesta manera només s’acosta qui mostra interès, qui navega i qui busca i potser és aquesta la clau: que tu vagis a la música i no sigui ella la que vingui a tu i t’atrapi amb lletres fàcils i tornades enganxoses.