Una pensa: “Res millor que aprofitar la tarda d’un diumenge plujós per anar a veure un espectacle de dansa”. Error. Està molt bé si tot surt com ha de sortir però hi ha moltes circumstàncies alienes a tu que et poden aixafar el pla.
Comencem malament si la noia de la taquilla et ven unes entrades que suposadament estan al centre de la fila vuit de platea i, en realitat, quan trobes els seients, veus que estan pràcticament (a només dues butaques) de l’extrem dret. Llavors penses: “No passa res si he de girar una mica el cap, mentre pugui veure l’escenari”. Però és clar, si, a més, tens la sort que s’asseu un home alt, gros i amb molt de volum al cabell just davant, l’últim pensament ja no serveix de consol.
Però comença l’espectacle i aconsegueixes adoptar una postura (no especialment còmoda) que et permet veure l’escenari entre dos caps. A partir d’aquí només cal gaudir del ball i deixar-se portar per la música en directe. Per la música en directe i els crits i preguntes dels nens de les files de darrera. Perquè és que encara hi ha pares que no saben que hi ha espectacles que els menors de 10 ó 11 anys no estan preparats per a veure. Seria bo gastar-se els diners de les entrades dels fills en cangurs.
Tot i això, he de dir que, per segona vegada, m’ha encantat Turn me on.
dimecres, 4 de juny del 2008
diumenge, 1 de juny del 2008
The Ramones
Hey ho! Lets go! I amb aquestes quatre paraules, van saltar a la fama el novembre de 1975 als Estats Units. Tommy Ramone, bateria del grup, la va ben encertar composant aquesta cançó de títol impronunciable, Blitzkrieg Bop, que va esdevenir el primer single de
l seu primer àlbum, Ramones. Va trigar un any en convertir-se en èxit a Europa, però un cop ho va aconseguir, el seu ascens va ser imparable.
Punk rock “guitarrero” del barri de Queens de Nova York, simple, minimalista i repetitiu seria la definició de l’estil de The Ramones, que van cimentar les bases d’aquest gènere pioner. Contrari al rock progressiu tan característic dels 70, el seu so era ràpid i directe, influenciat pel rockabilly dels anys 50, les bandes de noies dels 60, el garage proto punk, el glam del carrer, el power-pop i el glitter rock.
El grup, en un principi, estava format per John Cummings (Johnny Ramone) a la guitarra; Jeffry Hyman (Joey Ramone) a la bateria; Douglas Glenn Colvin (Dee Dee Ramone) al baix i eventualment veu, i algun cantant ocasional. Però Dee Dee no se sentia còmode cantant i tocant a la vegada així que, després d’uns quants assaigs al garatge, van decidir canviar. En Joey va passar a ser cantant i el va substituir a la bateria el que fins llavors havia estat el manager del grup, Thomas Erdélyi (Tommy Ramone). Més endavant es van anar incorporant més membres que també van adquirir el cognom Ramone.
Ramones és un disc de rebel·lió juvenil, amb un single potent que mai va arribar a imposar-se en les llistes de vendes però que va esdevenir un tema referència de la banda i, el seu inici, un crit de guerra per a molts. Amb el temps, aquest àlbum s’ha convertit en un mite i ha estat un dels més influents del moviment punk i del rock en general. Tot això ha estat reconegut per la revista Rolling Stone, que el va situar en la posició 33 de la seva llista dels 500 millors discs de tots els temps.
l seu primer àlbum, Ramones. Va trigar un any en convertir-se en èxit a Europa, però un cop ho va aconseguir, el seu ascens va ser imparable.Punk rock “guitarrero” del barri de Queens de Nova York, simple, minimalista i repetitiu seria la definició de l’estil de The Ramones, que van cimentar les bases d’aquest gènere pioner. Contrari al rock progressiu tan característic dels 70, el seu so era ràpid i directe, influenciat pel rockabilly dels anys 50, les bandes de noies dels 60, el garage proto punk, el glam del carrer, el power-pop i el glitter rock.
El grup, en un principi, estava format per John Cummings (Johnny Ramone) a la guitarra; Jeffry Hyman (Joey Ramone) a la bateria; Douglas Glenn Colvin (Dee Dee Ramone) al baix i eventualment veu, i algun cantant ocasional. Però Dee Dee no se sentia còmode cantant i tocant a la vegada així que, després d’uns quants assaigs al garatge, van decidir canviar. En Joey va passar a ser cantant i el va substituir a la bateria el que fins llavors havia estat el manager del grup, Thomas Erdélyi (Tommy Ramone). Més endavant es van anar incorporant més membres que també van adquirir el cognom Ramone.
Ramones és un disc de rebel·lió juvenil, amb un single potent que mai va arribar a imposar-se en les llistes de vendes però que va esdevenir un tema referència de la banda i, el seu inici, un crit de guerra per a molts. Amb el temps, aquest àlbum s’ha convertit en un mite i ha estat un dels més influents del moviment punk i del rock en general. Tot això ha estat reconegut per la revista Rolling Stone, que el va situar en la posició 33 de la seva llista dels 500 millors discs de tots els temps.
Els cinc magnífics del blog
Molt humilment em disposo a anomenar i descriure breument el contingut dels cinc blogs que m'han cridat més l'atenció o que m'han agradat més de la classe.
El primer impacta només amb el nom: Puticienta. Una redacció directa, clara i sense por d'utilitzar paraules malsonants si calen. I, per què no dir-ho? s'agraeix. Des de cròniques de conferències a opinions sobre el chiki-chiki, passant per cinema o lectura. Tot des d'un punt de vista peculiar però fàcil i agradable de llegir.
El següent té un nom una mica més complicat i difícil de recordar: Nessaisaralonde. Un blog imprescindible per a conèixer totes les novetats en cinema i sèries de televisió, que dóna, fins i tot, l'oportunitat de veure capítols d'algunes d'elles. Un blog molt visual i agradable de mirar (i remirar).
El tercer, i no per això menys important és: Dameunadecuarto. Un peculiar forn de pa interactiu, que tot i ser una boulangerie no ven el cos de crist però sí que ven molt bé tots els seus continguts. Amb moltes actualitzacions i no precisament curtes, el seu creador no es fa, ni de bon tros, pesat. I és que informa de música, cinema i el que calgui, amb un toc d'humor que ajuda a fer la digestió.
En quart lloc (no jeràrquicament parlant) hi ha: Divinacooltura. Amb un llenguatge cuidat i temes diferents a la majoria que tracten des d'homosexualitat a tendències o lectura. Un blog de qualitat, si no fos així no tindria fans a Guayaquil!
Finalment m'agradaria parlar de: Barcelonacultura. Un espai on pots conèixer el miniunivers cultural de la teva ciutat i tot això amb una banda sonora magnífica proposada per la creadora del blog especialment per als seguidors.
Sé que en aquest escrit no hi estan tots els que hi són però si que ho són tots els qui hi estan. Em sap greu, però les normes són les normes i si en són cinc, cinc en són (ni quatre ni sis).
El primer impacta només amb el nom: Puticienta. Una redacció directa, clara i sense por d'utilitzar paraules malsonants si calen. I, per què no dir-ho? s'agraeix. Des de cròniques de conferències a opinions sobre el chiki-chiki, passant per cinema o lectura. Tot des d'un punt de vista peculiar però fàcil i agradable de llegir.
El següent té un nom una mica més complicat i difícil de recordar: Nessaisaralonde. Un blog imprescindible per a conèixer totes les novetats en cinema i sèries de televisió, que dóna, fins i tot, l'oportunitat de veure capítols d'algunes d'elles. Un blog molt visual i agradable de mirar (i remirar).
El tercer, i no per això menys important és: Dameunadecuarto. Un peculiar forn de pa interactiu, que tot i ser una boulangerie no ven el cos de crist però sí que ven molt bé tots els seus continguts. Amb moltes actualitzacions i no precisament curtes, el seu creador no es fa, ni de bon tros, pesat. I és que informa de música, cinema i el que calgui, amb un toc d'humor que ajuda a fer la digestió.
En quart lloc (no jeràrquicament parlant) hi ha: Divinacooltura. Amb un llenguatge cuidat i temes diferents a la majoria que tracten des d'homosexualitat a tendències o lectura. Un blog de qualitat, si no fos així no tindria fans a Guayaquil!
Finalment m'agradaria parlar de: Barcelonacultura. Un espai on pots conèixer el miniunivers cultural de la teva ciutat i tot això amb una banda sonora magnífica proposada per la creadora del blog especialment per als seguidors.
Sé que en aquest escrit no hi estan tots els que hi són però si que ho són tots els qui hi estan. Em sap greu, però les normes són les normes i si en són cinc, cinc en són (ni quatre ni sis).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
