Una pensa: “Res millor que aprofitar la tarda d’un diumenge plujós per anar a veure un espectacle de dansa”. Error. Està molt bé si tot surt com ha de sortir però hi ha moltes circumstàncies alienes a tu que et poden aixafar el pla.
Comencem malament si la noia de la taquilla et ven unes entrades que suposadament estan al centre de la fila vuit de platea i, en realitat, quan trobes els seients, veus que estan pràcticament (a només dues butaques) de l’extrem dret. Llavors penses: “No passa res si he de girar una mica el cap, mentre pugui veure l’escenari”. Però és clar, si, a més, tens la sort que s’asseu un home alt, gros i amb molt de volum al cabell just davant, l’últim pensament ja no serveix de consol.
Però comença l’espectacle i aconsegueixes adoptar una postura (no especialment còmoda) que et permet veure l’escenari entre dos caps. A partir d’aquí només cal gaudir del ball i deixar-se portar per la música en directe. Per la música en directe i els crits i preguntes dels nens de les files de darrera. Perquè és que encara hi ha pares que no saben que hi ha espectacles que els menors de 10 ó 11 anys no estan preparats per a veure. Seria bo gastar-se els diners de les entrades dels fills en cangurs.
Tot i això, he de dir que, per segona vegada, m’ha encantat Turn me on.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada