Descobrint Sotazero

Ha arribat una mica d’aire fresc a l’escena musical catalana. La rumba fusió que es barreja amb pop, rock, funky, reagge i, fins i tot, disco dels barcelonins Sotazero alegra tot aquell qui l’escolta.
El grup de Poblenou està format per 7 integrants amb una formació musical molt diversa que dóna lloc a aquest estil tan especial. L’Albert Ferré (vocalista), el Toni Riera (guitarra i veus), el Manel Pérez (guitarra solista i veu), el Marcelo Remeseiro (baix), el Daniel Bianchi (bateria), el Didac Moral (percussió) i el Kike (guitarra nylon, veus i percussions) van crear Sotazero l’any 2002 i actualment estan presentant el seu primer disc que ha comptat amb la col·laboració de la Cabra Mecánica, Dj Panko d’Ojos de Brujo i Macaco, entre d’altres.
El grup forma part de Tercera Via, una associació de músics de tot Catalunya que ha sorgit per la manca de recursos i ajudes a les formacions que inicien la seva carrera musical cantant en català. Sotazero ha fet ja més de 60 concerts en els dos anys que fa que es mou d’escenari a escenari, però encara ha de donar molta guerra.

Per a més informació, visiteu: http://www.myspace.com/sotazero

Especialment cultura

Diàriament o, en alguns casos, setmanalment, la cultura apareix com a suplement o secció de totes les publicacions de premsa generalista. Per a posar un exemple del que és un suplement o una secció de cultura n'analitzarem una, concretament un suplement del diari El País.
Es tracta de Babelia, que surt publicat amb el diari cada dimecres. Amb un primer cop d'ull ja es veu que és un suplement molt complet. Es diferencien diverses seccions que separen els diferents temes i que ajuden a localitzar amb facilitat el que s'està buscant. Podem trobar música, literatura, exposicions, teatre o cinema. Són cròniques, reportatges o entrevistes que ens acosten a temes força especialitzats fent anàlisis en profunditat.
És cert que per a fer consultes sobre música o estrenes de cinema és probable que no ens dirigim a un suplement com Babelia i que, en canvi, recorrem a una revista especialitzada o a Internet. Però també és cert que suplements culturals com aquest ajuden a veure més enllà de tot això, visualitzar nous horitzons i descobrir nous elements que també formen l'entremat cultural del nostre país.

Cultura de masses

Avui dia vivim en una societat de consum on tot es fabrica en massa. La cultura no podria ser menys, és clar, i també ha entrat en aquest joc tan típic del primer món. És per això que existeix el que es coneix com a cultura de masses.
Fàbrica de tendències culturals, modes, fenòmens a gran escala que d'una manera o altra, a través dels mitjans de comunicació o del boca orella, arriben a una gran quantitat de persones.
Es tracta d'un tipus de cultura pensat per a un públic heterogeni, elaborat perquè agradi i enganxi al major nombre de persones, sense tenir especialment en compte la qualitat, en la majoria dels casos (tampoc podem generalitzar).
No crec que aquesta cultura de masses sigui negativa en sí mateixa, és a dir, no penso que sigui un fenomen perjudicial, sinó que senzillament s'ha de saber utilitzar. El problema està, només, en la qualitat qüestionable d'alguns dels continguts que difon.

Iehuda Amikhai, Sílvia; Sílvia, Iehuda Amikhai

Pot ser que molts de vosaltres ja el coneguéssiu, però per a mi ha estat un descobriment recent. Iehuda Amikhai, nascut el 1924, era un poeta israelita que escrivia en hebreu modern i que va viure el seu moment de glòria als anys vuitanta. El 22 de setembre de l’any 2000 va morir deixant-nos la seva obra poètica, una obra intensa, rica i molt humana.
Clavats a la carn del món és una antologia publicada per Proa, l’editorial que va descobrir el poeta l’any 1972 aquí, a Catalunya. Els poemes que es poden trobar en aquest llibre van ser traduïts, molt fidelment, per Manel Forcano, semista i poeta català.
I aquest és el llibre que m’ha captivat. El vaig trobar per alguna prestatgeria de casa i el vaig fullejar perquè el títol em va cridar l’atenció. Des d’aquell precís instant no he parat de llegir i rellegir les poesies d’Amikhai.
Hi ha qui pot dir que els seus versos són simples però jo crec que aquesta ha estat la clau del seu èxit. Sense utilitzar paraules enrevessades, el poeta aconsegueix dir tot el que vol dir i arribar on ha d’arribar. No cal utilitzar cultismes, per exemple, per embellir un poema si se saben utilitzar les paraules adequades.
Perquè pugueu decidir què en penseu de tot això, us deixo alguns poemes de Clavats a la carn del món.


Déu és ple de misericòrdia

Déu és ple de misericòrdia.
Si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món i no només en ell.
Jo, que he collit flors per la muntanya
i m’he mirat totes les valls,
jo, que he collportat cadàvers dels turons,
puc dir-vos que no hi ha al món misericòrdia.

Jo, que vaig ser rei de la sal vora la mar,
que vora la finestra m’estava dret tot indecís,
que vaig comptar els passos dels àngels,
jo, amb un cor
que va haver d’aixecar peses de dolor
en competicions terribles.
Jo, que només faig servir una petita part
dels mots del diccionari.

Jo, obligat a desxifrar endevinalles a la força,
sé que si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món
i només en ell.


Si amb boca amarga diguessis

Si amb boca amarga diguessis
paraules dolces, el món no seria ni més dolç
ni tampoc menys amarg.

I és escrit que no hem de témer.
I és escrit que també nosaltres canviarem,
com les paraules,
en futur i en passat,
en plural i en solitud.

I aviat, en les nits que vindran,
apareixerem com artistes ambulants
l’un als somnis de l’altre
amb tot de gent estranya que no hem conegut junts.


Jerusalem 1967 (Tria)
I

Jo i Jerusalem som com un cec amb un invàlid.
Ella veu per mi
fins al Mar Mort, fins la Fi dels Temps.
Jo la porto a les espatlles
i dessota seu, camino en la meva foscor.

Cultura vs. porres

Demanàvem l’educació per la qual estem pagant, demanàvem informació, demanàvem que s’acabés el silenci al qual, des de dalt, ens tenen acostumats. Només demanàvem això, asseguts a terra, davant d’una facultat universitària (no dins), i mitjançant la paraula. Això sí, la paraula correcta perquè els insults no eren acceptats per cap dels que estàvem allà.
De cop els llums es van apagar i només podíem veure la il·luminació blava que proporcionaven els dos furgons dels mossos. Sense avís previ, es van acostar per l’esquerra carregant i va començar el dòmino. Ens vam anar aixecant mentre, involuntàriament, el grup de persones situat a aquella zona ens anava acorralant perquè els mossos, voluntàriament, els estaven pegant amb les porres i els estaven empentant.
Els que no vam poder fugir vam quedar arraconats a una paret amb tot de barres per lligar les bicicletes. Ja no demanàvem l’educació per la qual estem pagant, ni informació, demanàvem pietat. Primer entonant: “som estudiants, no delinqüents” després, al veure que no tenia efecte, simplement demanàvem que paressin.
Crits, por, cops, trepitjades i finalment, ràbia i indignació, molta indignació. Una indignació causada, sobretot, perquè unes quantes persones (professors) estaven veient l’espectacle tranquil·lament des d’unes finestres de l’edifici de davant. Una indignació causada perquè el propi rector de la nostra universitat havia autoritzat l’actuació dels mossos.
I és que, senyors i senyores, la cultura i la força de la paraula hi ha qui només la sap amainar amb la violència.