Iehuda Amikhai, Sílvia; Sílvia, Iehuda Amikhai

Pot ser que molts de vosaltres ja el coneguéssiu, però per a mi ha estat un descobriment recent. Iehuda Amikhai, nascut el 1924, era un poeta israelita que escrivia en hebreu modern i que va viure el seu moment de glòria als anys vuitanta. El 22 de setembre de l’any 2000 va morir deixant-nos la seva obra poètica, una obra intensa, rica i molt humana.
Clavats a la carn del món és una antologia publicada per Proa, l’editorial que va descobrir el poeta l’any 1972 aquí, a Catalunya. Els poemes que es poden trobar en aquest llibre van ser traduïts, molt fidelment, per Manel Forcano, semista i poeta català.
I aquest és el llibre que m’ha captivat. El vaig trobar per alguna prestatgeria de casa i el vaig fullejar perquè el títol em va cridar l’atenció. Des d’aquell precís instant no he parat de llegir i rellegir les poesies d’Amikhai.
Hi ha qui pot dir que els seus versos són simples però jo crec que aquesta ha estat la clau del seu èxit. Sense utilitzar paraules enrevessades, el poeta aconsegueix dir tot el que vol dir i arribar on ha d’arribar. No cal utilitzar cultismes, per exemple, per embellir un poema si se saben utilitzar les paraules adequades.
Perquè pugueu decidir què en penseu de tot això, us deixo alguns poemes de Clavats a la carn del món.


Déu és ple de misericòrdia

Déu és ple de misericòrdia.
Si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món i no només en ell.
Jo, que he collit flors per la muntanya
i m’he mirat totes les valls,
jo, que he collportat cadàvers dels turons,
puc dir-vos que no hi ha al món misericòrdia.

Jo, que vaig ser rei de la sal vora la mar,
que vora la finestra m’estava dret tot indecís,
que vaig comptar els passos dels àngels,
jo, amb un cor
que va haver d’aixecar peses de dolor
en competicions terribles.
Jo, que només faig servir una petita part
dels mots del diccionari.

Jo, obligat a desxifrar endevinalles a la força,
sé que si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món
i només en ell.


Si amb boca amarga diguessis

Si amb boca amarga diguessis
paraules dolces, el món no seria ni més dolç
ni tampoc menys amarg.

I és escrit que no hem de témer.
I és escrit que també nosaltres canviarem,
com les paraules,
en futur i en passat,
en plural i en solitud.

I aviat, en les nits que vindran,
apareixerem com artistes ambulants
l’un als somnis de l’altre
amb tot de gent estranya que no hem conegut junts.


Jerusalem 1967 (Tria)
I

Jo i Jerusalem som com un cec amb un invàlid.
Ella veu per mi
fins al Mar Mort, fins la Fi dels Temps.
Jo la porto a les espatlles
i dessota seu, camino en la meva foscor.