Una pensa: “Res millor que aprofitar la tarda d’un diumenge plujós per anar a veure un espectacle de dansa”. Error. Està molt bé si tot surt com ha de sortir però hi ha moltes circumstàncies alienes a tu que et poden aixafar el pla.
Comencem malament si la noia de la taquilla et ven unes entrades que suposadament estan al centre de la fila vuit de platea i, en realitat, quan trobes els seients, veus que estan pràcticament (a només dues butaques) de l’extrem dret. Llavors penses: “No passa res si he de girar una mica el cap, mentre pugui veure l’escenari”. Però és clar, si, a més, tens la sort que s’asseu un home alt, gros i amb molt de volum al cabell just davant, l’últim pensament ja no serveix de consol.
Però comença l’espectacle i aconsegueixes adoptar una postura (no especialment còmoda) que et permet veure l’escenari entre dos caps. A partir d’aquí només cal gaudir del ball i deixar-se portar per la música en directe. Per la música en directe i els crits i preguntes dels nens de les files de darrera. Perquè és que encara hi ha pares que no saben que hi ha espectacles que els menors de 10 ó 11 anys no estan preparats per a veure. Seria bo gastar-se els diners de les entrades dels fills en cangurs.
Tot i això, he de dir que, per segona vegada, m’ha encantat Turn me on.
dimecres, 4 de juny del 2008
diumenge, 1 de juny del 2008
The Ramones
Hey ho! Lets go! I amb aquestes quatre paraules, van saltar a la fama el novembre de 1975 als Estats Units. Tommy Ramone, bateria del grup, la va ben encertar composant aquesta cançó de títol impronunciable, Blitzkrieg Bop, que va esdevenir el primer single de
l seu primer àlbum, Ramones. Va trigar un any en convertir-se en èxit a Europa, però un cop ho va aconseguir, el seu ascens va ser imparable.
Punk rock “guitarrero” del barri de Queens de Nova York, simple, minimalista i repetitiu seria la definició de l’estil de The Ramones, que van cimentar les bases d’aquest gènere pioner. Contrari al rock progressiu tan característic dels 70, el seu so era ràpid i directe, influenciat pel rockabilly dels anys 50, les bandes de noies dels 60, el garage proto punk, el glam del carrer, el power-pop i el glitter rock.
El grup, en un principi, estava format per John Cummings (Johnny Ramone) a la guitarra; Jeffry Hyman (Joey Ramone) a la bateria; Douglas Glenn Colvin (Dee Dee Ramone) al baix i eventualment veu, i algun cantant ocasional. Però Dee Dee no se sentia còmode cantant i tocant a la vegada així que, després d’uns quants assaigs al garatge, van decidir canviar. En Joey va passar a ser cantant i el va substituir a la bateria el que fins llavors havia estat el manager del grup, Thomas Erdélyi (Tommy Ramone). Més endavant es van anar incorporant més membres que també van adquirir el cognom Ramone.
Ramones és un disc de rebel·lió juvenil, amb un single potent que mai va arribar a imposar-se en les llistes de vendes però que va esdevenir un tema referència de la banda i, el seu inici, un crit de guerra per a molts. Amb el temps, aquest àlbum s’ha convertit en un mite i ha estat un dels més influents del moviment punk i del rock en general. Tot això ha estat reconegut per la revista Rolling Stone, que el va situar en la posició 33 de la seva llista dels 500 millors discs de tots els temps.
l seu primer àlbum, Ramones. Va trigar un any en convertir-se en èxit a Europa, però un cop ho va aconseguir, el seu ascens va ser imparable.Punk rock “guitarrero” del barri de Queens de Nova York, simple, minimalista i repetitiu seria la definició de l’estil de The Ramones, que van cimentar les bases d’aquest gènere pioner. Contrari al rock progressiu tan característic dels 70, el seu so era ràpid i directe, influenciat pel rockabilly dels anys 50, les bandes de noies dels 60, el garage proto punk, el glam del carrer, el power-pop i el glitter rock.
El grup, en un principi, estava format per John Cummings (Johnny Ramone) a la guitarra; Jeffry Hyman (Joey Ramone) a la bateria; Douglas Glenn Colvin (Dee Dee Ramone) al baix i eventualment veu, i algun cantant ocasional. Però Dee Dee no se sentia còmode cantant i tocant a la vegada així que, després d’uns quants assaigs al garatge, van decidir canviar. En Joey va passar a ser cantant i el va substituir a la bateria el que fins llavors havia estat el manager del grup, Thomas Erdélyi (Tommy Ramone). Més endavant es van anar incorporant més membres que també van adquirir el cognom Ramone.
Ramones és un disc de rebel·lió juvenil, amb un single potent que mai va arribar a imposar-se en les llistes de vendes però que va esdevenir un tema referència de la banda i, el seu inici, un crit de guerra per a molts. Amb el temps, aquest àlbum s’ha convertit en un mite i ha estat un dels més influents del moviment punk i del rock en general. Tot això ha estat reconegut per la revista Rolling Stone, que el va situar en la posició 33 de la seva llista dels 500 millors discs de tots els temps.
Els cinc magnífics del blog
Molt humilment em disposo a anomenar i descriure breument el contingut dels cinc blogs que m'han cridat més l'atenció o que m'han agradat més de la classe.
El primer impacta només amb el nom: Puticienta. Una redacció directa, clara i sense por d'utilitzar paraules malsonants si calen. I, per què no dir-ho? s'agraeix. Des de cròniques de conferències a opinions sobre el chiki-chiki, passant per cinema o lectura. Tot des d'un punt de vista peculiar però fàcil i agradable de llegir.
El següent té un nom una mica més complicat i difícil de recordar: Nessaisaralonde. Un blog imprescindible per a conèixer totes les novetats en cinema i sèries de televisió, que dóna, fins i tot, l'oportunitat de veure capítols d'algunes d'elles. Un blog molt visual i agradable de mirar (i remirar).
El tercer, i no per això menys important és: Dameunadecuarto. Un peculiar forn de pa interactiu, que tot i ser una boulangerie no ven el cos de crist però sí que ven molt bé tots els seus continguts. Amb moltes actualitzacions i no precisament curtes, el seu creador no es fa, ni de bon tros, pesat. I és que informa de música, cinema i el que calgui, amb un toc d'humor que ajuda a fer la digestió.
En quart lloc (no jeràrquicament parlant) hi ha: Divinacooltura. Amb un llenguatge cuidat i temes diferents a la majoria que tracten des d'homosexualitat a tendències o lectura. Un blog de qualitat, si no fos així no tindria fans a Guayaquil!
Finalment m'agradaria parlar de: Barcelonacultura. Un espai on pots conèixer el miniunivers cultural de la teva ciutat i tot això amb una banda sonora magnífica proposada per la creadora del blog especialment per als seguidors.
Sé que en aquest escrit no hi estan tots els que hi són però si que ho són tots els qui hi estan. Em sap greu, però les normes són les normes i si en són cinc, cinc en són (ni quatre ni sis).
El primer impacta només amb el nom: Puticienta. Una redacció directa, clara i sense por d'utilitzar paraules malsonants si calen. I, per què no dir-ho? s'agraeix. Des de cròniques de conferències a opinions sobre el chiki-chiki, passant per cinema o lectura. Tot des d'un punt de vista peculiar però fàcil i agradable de llegir.
El següent té un nom una mica més complicat i difícil de recordar: Nessaisaralonde. Un blog imprescindible per a conèixer totes les novetats en cinema i sèries de televisió, que dóna, fins i tot, l'oportunitat de veure capítols d'algunes d'elles. Un blog molt visual i agradable de mirar (i remirar).
El tercer, i no per això menys important és: Dameunadecuarto. Un peculiar forn de pa interactiu, que tot i ser una boulangerie no ven el cos de crist però sí que ven molt bé tots els seus continguts. Amb moltes actualitzacions i no precisament curtes, el seu creador no es fa, ni de bon tros, pesat. I és que informa de música, cinema i el que calgui, amb un toc d'humor que ajuda a fer la digestió.
En quart lloc (no jeràrquicament parlant) hi ha: Divinacooltura. Amb un llenguatge cuidat i temes diferents a la majoria que tracten des d'homosexualitat a tendències o lectura. Un blog de qualitat, si no fos així no tindria fans a Guayaquil!
Finalment m'agradaria parlar de: Barcelonacultura. Un espai on pots conèixer el miniunivers cultural de la teva ciutat i tot això amb una banda sonora magnífica proposada per la creadora del blog especialment per als seguidors.
Sé que en aquest escrit no hi estan tots els que hi són però si que ho són tots els qui hi estan. Em sap greu, però les normes són les normes i si en són cinc, cinc en són (ni quatre ni sis).
dimecres, 14 de maig del 2008
Jornades de periodisme cultural
És curiós com en poques hores vaig poder saber més sobre el nou periodisme, Truman Capote i Thomas Wolf; vaig descobrir, a grans trets, la història del jazz; i, fins i tot, vaig conèixer una artista underground americana que m'ha ajudat a trobar la meva veu.
Les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats d'aquest any han donat de sí. Començant amb la conferència sobre nou periodisme i l'actualitat de la no ficció en la qual vam poder escoltar les opinions sobre el tema de l'escriptor Juan Gabriel Vásquez, l'editor Gerardo Marín (d'Alfaguara) i l'escriptor i periodista Gabi Martínez. El primer, Vásquez, va destacar la feina de Capote i la seva obra A sangre fría, la novel·la mare de la no ficció segons ell. Marín, per part seva, va voler donar importància a Wolf i, sobretot, destacar la vigència de l'estil del nou periodisme. Martínez, finalment, va remarcar l'autocensura que van patir i pateixen molts escriptors i periodistes i, abans d'acabar, va destacar el paper i l'obra de Foster Wallace.
La veritat, una taula rodona interessant per a un estudiant de periodisme com jo, no sé si els alumnes d'humanitats allà presents i estaran d'acord.
Eduardo Hojman, crític de jazz i editor, va acompanyar-nos a fer una volta per la història de la música jazz i ens va mostrar, mitjançant audicions musicals, alguns temes del músics més importants. Per a qui li agrada la música, és interessant veure les diferències entre el swing, el blues, el jazz i els estils varis que en formen part. És cert, però, que al cap d'una mica més d'una hora es feia difícil i, perquè no dir-ho, pesat, diferienciar entre hard-jazz, jazz-rock i be-bop.
La nota més alternativa la va donar Lydia lunch, cantant i artista de Nova York. Amb un discurs moralista i pujat de to va aconseguir que una hora passés en el que semblaven 20 minuts. I és que podies estar més o menys d'acord amb el que deia, et podia agradar més o menys el que mostrava, però una persona tan viva i amb la sang tan calenta, transmet una energia i unes ganes de fer coses que són d'admirar.
Les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats d'aquest any han donat de sí. Començant amb la conferència sobre nou periodisme i l'actualitat de la no ficció en la qual vam poder escoltar les opinions sobre el tema de l'escriptor Juan Gabriel Vásquez, l'editor Gerardo Marín (d'Alfaguara) i l'escriptor i periodista Gabi Martínez. El primer, Vásquez, va destacar la feina de Capote i la seva obra A sangre fría, la novel·la mare de la no ficció segons ell. Marín, per part seva, va voler donar importància a Wolf i, sobretot, destacar la vigència de l'estil del nou periodisme. Martínez, finalment, va remarcar l'autocensura que van patir i pateixen molts escriptors i periodistes i, abans d'acabar, va destacar el paper i l'obra de Foster Wallace.
La veritat, una taula rodona interessant per a un estudiant de periodisme com jo, no sé si els alumnes d'humanitats allà presents i estaran d'acord.
Eduardo Hojman, crític de jazz i editor, va acompanyar-nos a fer una volta per la història de la música jazz i ens va mostrar, mitjançant audicions musicals, alguns temes del músics més importants. Per a qui li agrada la música, és interessant veure les diferències entre el swing, el blues, el jazz i els estils varis que en formen part. És cert, però, que al cap d'una mica més d'una hora es feia difícil i, perquè no dir-ho, pesat, diferienciar entre hard-jazz, jazz-rock i be-bop.
La nota més alternativa la va donar Lydia lunch, cantant i artista de Nova York. Amb un discurs moralista i pujat de to va aconseguir que una hora passés en el que semblaven 20 minuts. I és que podies estar més o menys d'acord amb el que deia, et podia agradar més o menys el que mostrava, però una persona tan viva i amb la sang tan calenta, transmet una energia i unes ganes de fer coses que són d'admirar.
dijous, 8 de maig del 2008
Massa espectacle i poca música
Per si no en teníem prou amb Hijos de Babel, Tú sí que vales i Tienes Talento, tornem a estar immersos en el món O.T. Queda clar que la música agrada a la majoria i si es pot aprofitar això per a fer realities i shows varis a televisió que donin audiència, molt millor. Molt millor per les cadenes, per les productores, pels presentadors i per alguns, només alguns, dels participants. Però, què passa amb aquells músics a qui ningú dóna una oportunitat? Aquells que no tenen un físic perfecte ni fan música comercial. Aquells que no han sortit a televisió, ningú els coneix i, per tant, no mereixen que les discogràfiques els donin una oportunitat ja que no tenen l’èxit assegurat. Doncs el que passa és que, en la majoria dels casos, segueixen sempre en aquesta situació d’anonimat.
Ara tot es resumeix en espectacle. Tots els triunfitos han tingut l’oportunitat de treure un disc com a mínim, amb més o menys èxit, però, sigui com sigui, no baixen dels 15.000 euros per actuació. Davant d’això tenim grups que fa anys que intenten fer-se un lloc dins el panorama musical i no fan res més que tocar en festes majors de poble i locals petits per una misèria o, en molts casos, de manera gratuïta.
El concepte de bona música es va difuminant per deixar pas al de bon producte o, perquè no dir-ho, bona imatge. La qualitat cada dia es valora menys, ara el que compta és el joc que es dóna, i si cal polèmica a canvi d’audiència, seguim la fòrmula Operación Triunfo: fiquem algun element controvertit, crític i, fins i tot, mal educat, i endavant. Si abans l’espectacle era un afegit al món musical, una opció a l’hora de realitzar una actuació, ara s’ha convertit en quelcom necessari. Ja no val tenir bona veu o fer música de qualitat, no n’hi ha prou.
Jesús Ordovás, un dels periodistes i crítics musicals més importants del territori espanyol, va veure com el seu programa de música Ipop de La2 desapareixia prematurament perquè no hi volia fer sortir participants d’OT. Ordovás considerava que calia donar oportunitats a aquells músics emergents amb coses noves a dir, que podien innovar. No volia, segons ell, donar espai a aquells qui considera els típics llançaments de les gran companyies discogràfiques que fan que centenars de grups i artistes interessants segueixin esperant el seu moment. Una vegada més, doncs, l’audiència talla les ales a la innovació.
Cal dir que la xarxa s’ha convertit en el refugi dels desemparats per les companyies discogràfiques. El fenomen Myspace està aconseguint fer arribar petits grups o cantants a molta gent. Està clar, però, que d’aquesta manera només s’acosta qui mostra interès, qui navega i qui busca i potser és aquesta la clau: que tu vagis a la música i no sigui ella la que vingui a tu i t’atrapi amb lletres fàcils i tornades enganxoses.
Dualitzem-nos
Ara per ara, si us diem Dual, el més probable és que penseu en alguna cosa relacionada amb so però no en ells. Quan hagueu acabat de llegir aquest article i hagueu entrat al seu Myspace, torneu a fer la comprovació. Dual s’haurà ficat dins vostre i ja no podreu fer res per oblidar-los.
En Raúl (actual cantant i guitarra) va crear Dual fa uns tres anys, quan va començar a gravar maquetes i tocar versions i cançons pròpies en alguns bars. L’agost del 2006, en veure que aquestes noves creacions aconseguien una bona rebuda, va decidir gravar Metazoo, la maqueta que el va donar a conèixer. Així va trobar el Dídac (guitarra i cors), que en sentir-la es va interessar pel projecte.
El grup, però, encara estava incomplet. En Luque (baix durant l’enregistrament de la maqueta) i l’Abel (actual bateria) també van caure en la temptació i així va sorgir La Caja Negra, una segona maqueta més potent, més guitarrera i amb lletres més ambigües. Després d’això, en Fernando va arribar per encarregar-se del baix i, per fi, els quatre magnífics (Raúl, Dídac, Abel i Fernando) van poder iniciar el seu camí cap a l’èxit amb el seu pop que defineixen com a powerpop-rock alternative.
Els qui tingueu ganes de conèixer-los, no deixeu d’anar a la Sala Salamandra el proper dia 16 a les 22h o sinó, el dia 22, a la mateixa hora, a la Sala Mundo Caníbal.
En Raúl (actual cantant i guitarra) va crear Dual fa uns tres anys, quan va començar a gravar maquetes i tocar versions i cançons pròpies en alguns bars. L’agost del 2006, en veure que aquestes noves creacions aconseguien una bona rebuda, va decidir gravar Metazoo, la maqueta que el va donar a conèixer. Així va trobar el Dídac (guitarra i cors), que en sentir-la es va interessar pel projecte.
El grup, però, encara estava incomplet. En Luque (baix durant l’enregistrament de la maqueta) i l’Abel (actual bateria) també van caure en la temptació i així va sorgir La Caja Negra, una segona maqueta més potent, més guitarrera i amb lletres més ambigües. Després d’això, en Fernando va arribar per encarregar-se del baix i, per fi, els quatre magnífics (Raúl, Dídac, Abel i Fernando) van poder iniciar el seu camí cap a l’èxit amb el seu pop que defineixen com a powerpop-rock alternative.
Els qui tingueu ganes de conèixer-los, no deixeu d’anar a la Sala Salamandra el proper dia 16 a les 22h o sinó, el dia 22, a la mateixa hora, a la Sala Mundo Caníbal.
www.myspace.com/dualdesdesiempre
Elvis: el nostre rei
Elvis Aaron Presley va ser i continua sent el Rei del Rock. Des de mitjans dels 50 i fins a finals dels anys 70 va esdevenir una de les més grans figures musicals i una icona de la cultura popular.
El cantant li va donar al rock’n’roll una veu masculina i blanca, influenciat pel gospel i el rhythm & blues de la Nova Orleans de l’època, però, apart, amb el seu moviment de malucs va aportar més que un bona veu al panorama musical: va permetre que la sensualitat entrés dins la música popular. En definitiva, podríem dir que va renovar la música popular a través del rock’n’roll.
Es fa molt difícil triar un dels divuit números 1 que el cantant nord-americà va aconseguir amb els seus àlbums, i és que mil milions de discs venuts és signe d’alguna cosa. Per això el flashback d’avui és una mica especial, perquè no podem agafar un sol àlbum de tots el treballs del rei.
El noi de Memphis, on va anar a viure després d’una dura infantesa a Tupelo (Mississipí), era un apassionat tant del blues, com del country, com del gospel i als 10 anys va rebre la seva primera guitarra.
L’any 1954, amb 19 anys, va fer el seu primer enregistrament amb Sun Records: un disc de dues cançons per la seva mare. Al cap d’uns mesos, Sam Phillips, propietari de la companyia el va contractar per fer un disc que va tenir un gran èxit a Memphis. A finals de l’any següent, Elvis va passar a treballar per RCA, amb qui va llançar el seu primer número 1 als Estats Units, Heartbreak Hotel. I d’aquí al firmament.
Fans embogides pel seus moviments, puritans escandalitzats, televisions que només li enfocaven mig cos i èxits, molts èxits. In the getto, Love me tender, Suspicious minds, Jailhouse Rock i, a més, 31 pel·lícules, tot i que la majoria eren d’una qualitat qüestionable. Però aquí ens centrem en la part musical, i musicalment parlant, ha estat, sens dubte, un dels músics més influents de la història. Tant els seus moviments, com la seva estètica, com la seva forma de cantar, han estat les més imitades al llarg dels anys, aquí, als Estats Units i a Japó, a tot arreu. És tanta la devoció que se sent encara per aquest personatge que hi ha qui prefereix pensar que segueix viu.
El cantant li va donar al rock’n’roll una veu masculina i blanca, influenciat pel gospel i el rhythm & blues de la Nova Orleans de l’època, però, apart, amb el seu moviment de malucs va aportar més que un bona veu al panorama musical: va permetre que la sensualitat entrés dins la música popular. En definitiva, podríem dir que va renovar la música popular a través del rock’n’roll.
Es fa molt difícil triar un dels divuit números 1 que el cantant nord-americà va aconseguir amb els seus àlbums, i és que mil milions de discs venuts és signe d’alguna cosa. Per això el flashback d’avui és una mica especial, perquè no podem agafar un sol àlbum de tots el treballs del rei.
El noi de Memphis, on va anar a viure després d’una dura infantesa a Tupelo (Mississipí), era un apassionat tant del blues, com del country, com del gospel i als 10 anys va rebre la seva primera guitarra.
L’any 1954, amb 19 anys, va fer el seu primer enregistrament amb Sun Records: un disc de dues cançons per la seva mare. Al cap d’uns mesos, Sam Phillips, propietari de la companyia el va contractar per fer un disc que va tenir un gran èxit a Memphis. A finals de l’any següent, Elvis va passar a treballar per RCA, amb qui va llançar el seu primer número 1 als Estats Units, Heartbreak Hotel. I d’aquí al firmament.
Fans embogides pel seus moviments, puritans escandalitzats, televisions que només li enfocaven mig cos i èxits, molts èxits. In the getto, Love me tender, Suspicious minds, Jailhouse Rock i, a més, 31 pel·lícules, tot i que la majoria eren d’una qualitat qüestionable. Però aquí ens centrem en la part musical, i musicalment parlant, ha estat, sens dubte, un dels músics més influents de la història. Tant els seus moviments, com la seva estètica, com la seva forma de cantar, han estat les més imitades al llarg dels anys, aquí, als Estats Units i a Japó, a tot arreu. És tanta la devoció que se sent encara per aquest personatge que hi ha qui prefereix pensar que segueix viu.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Homenatge a Pink Floyd i The Wall
Perquè si us dic: The Wall, vosaltres dieu: Pink Floyd. És tan simple com això. I és que això demostra que Pink Floyd ha estat i és encara un grup recordat per tothom. Gran culpa d’aquest fet la té l’àlbum que tot just he anomenat, The Wall, amb la mítica cançó Another brick in the wall.
Aquest grup anglès de rock va néixer als anys 60, concretament el 1964, amb molt d’èxit a l’escena underground londinenca del moment. El creador i principal compositor, a més de guitarrista i veu, era Syd Barret, que al cap de quatre anys va abandonar la banda per problemes mentals deguts, sobretot, a la mala vida que duia i a la seva addicció al LSD. Després d’això, Roger Waters, cantant i baixista, va agafar el relleu i es va convertir en el pilar principal de Pink Floyd. Així, l’alineació del grup l’any 1968 quedava d’aquesta manera: Roger Waters, baixista i veu principal; Bob Klose a la guitarra; Nick Mason era el bateria; Richard Wright als teclats i, substituint Bar
ret, David Gilmour es convertia en el guitarrista rítmic.
Des de llavors, el seu èxit va ser imparable. La seva música psicodèlica, que va acabar converint-se en rock progressiu i experimental, ha marcat un abans i un després en la història de la música moderna.
Al llarg dels 70, la seva carrera musical es va anar consolidant, fins que el 1979 van publicar l’àlbum The Wall, el seu tretzè treball. La crítica l’ha considerat una de les seves millors produccions, juntament amb Dark Side of the Moon, Animals i Wish you where here. Està clar, però, que The Wall és l’àlbum pel qual és recordat (fins i tot per qui no el va conèixer en el seu moment) el grup Pink Floyd. Es tracta d’un disc amb història, una en concret, ja que explica la vida d’una estrella del rock anglès anomenada Pink que perd el seu pare a la Segona Guerra Mundial, rep sobreprotecció per part de la seva mare i opressió per part de l’educació anglesa i, a més, fracassa sentimentalment parlant. Tot això, pel protagonista de l’àlbum, es converteix en maons que van conformant un mur que l’aïlla del món real i el porta cap a l’autodestrucció i l’intent de suïcidi, utilitzant les drogues com a mitjà per aconseguir-ho. I de tot això Metro-Goldwyn-Mayer en va fer una pel·lícula l’any 1982, sota la direcció de d’Alan Parker.
Però a més de ser l’àlbum que tothom coneix de la banda anglesa, The Wall, també és el treball que conté el tema més famós i més versionat del grup. La cançó que donava nom al disc, Another brick in the wall, està dividida en tres parts (Part I, Part II i Part III). Va ser la segona part, en la qual se sentien uns nens dient la mítica frase de “We don’t need no education”, la que va aconseguir ser número 1 a pràcticament totes les llistes de vendes d’arreu del món. L’únic número 1 que va aconseguir el grup anglès.
Després d’això (i d’unes quantes desavinences amb la resta de membres), l’any 1985, Roger Waters va voler posar punt i final a Pink Floyd, però els seus companys s’hi van oposar. Ell va abandonar la banda i David Gilmour va passar a ser el nou líder. Ja sense Waters, Pink Floyd va publicar Momentary Lampse of Reason i The Division Bell, que els van donar força èxit també. El grup es va dissoldre definitivament a mitjans dels 90.
Després de tot això podem dir que Pink Floyd, ja fos sota la direcció de Barret, Waters o Gilmour, ha estat un dels grans i són molts el artistes que han reconegut haver estat influenciats per la seva música: David Bowie, Radiohead, Samshing Pumpkins, Nine Inch Nails, etc. No m’estranya.
Aquest grup anglès de rock va néixer als anys 60, concretament el 1964, amb molt d’èxit a l’escena underground londinenca del moment. El creador i principal compositor, a més de guitarrista i veu, era Syd Barret, que al cap de quatre anys va abandonar la banda per problemes mentals deguts, sobretot, a la mala vida que duia i a la seva addicció al LSD. Després d’això, Roger Waters, cantant i baixista, va agafar el relleu i es va convertir en el pilar principal de Pink Floyd. Així, l’alineació del grup l’any 1968 quedava d’aquesta manera: Roger Waters, baixista i veu principal; Bob Klose a la guitarra; Nick Mason era el bateria; Richard Wright als teclats i, substituint Bar
ret, David Gilmour es convertia en el guitarrista rítmic.Des de llavors, el seu èxit va ser imparable. La seva música psicodèlica, que va acabar converint-se en rock progressiu i experimental, ha marcat un abans i un després en la història de la música moderna.
Al llarg dels 70, la seva carrera musical es va anar consolidant, fins que el 1979 van publicar l’àlbum The Wall, el seu tretzè treball. La crítica l’ha considerat una de les seves millors produccions, juntament amb Dark Side of the Moon, Animals i Wish you where here. Està clar, però, que The Wall és l’àlbum pel qual és recordat (fins i tot per qui no el va conèixer en el seu moment) el grup Pink Floyd. Es tracta d’un disc amb història, una en concret, ja que explica la vida d’una estrella del rock anglès anomenada Pink que perd el seu pare a la Segona Guerra Mundial, rep sobreprotecció per part de la seva mare i opressió per part de l’educació anglesa i, a més, fracassa sentimentalment parlant. Tot això, pel protagonista de l’àlbum, es converteix en maons que van conformant un mur que l’aïlla del món real i el porta cap a l’autodestrucció i l’intent de suïcidi, utilitzant les drogues com a mitjà per aconseguir-ho. I de tot això Metro-Goldwyn-Mayer en va fer una pel·lícula l’any 1982, sota la direcció de d’Alan Parker.
Però a més de ser l’àlbum que tothom coneix de la banda anglesa, The Wall, també és el treball que conté el tema més famós i més versionat del grup. La cançó que donava nom al disc, Another brick in the wall, està dividida en tres parts (Part I, Part II i Part III). Va ser la segona part, en la qual se sentien uns nens dient la mítica frase de “We don’t need no education”, la que va aconseguir ser número 1 a pràcticament totes les llistes de vendes d’arreu del món. L’únic número 1 que va aconseguir el grup anglès.
Després d’això (i d’unes quantes desavinences amb la resta de membres), l’any 1985, Roger Waters va voler posar punt i final a Pink Floyd, però els seus companys s’hi van oposar. Ell va abandonar la banda i David Gilmour va passar a ser el nou líder. Ja sense Waters, Pink Floyd va publicar Momentary Lampse of Reason i The Division Bell, que els van donar força èxit també. El grup es va dissoldre definitivament a mitjans dels 90.
Després de tot això podem dir que Pink Floyd, ja fos sota la direcció de Barret, Waters o Gilmour, ha estat un dels grans i són molts el artistes que han reconegut haver estat influenciats per la seva música: David Bowie, Radiohead, Samshing Pumpkins, Nine Inch Nails, etc. No m’estranya.
Descobrint Gente Music Men
Gentle Music Men és un grup de Vilanova i la Geltrú que aquest any s’ha donat a conèixer i, ja anunciem, que donarà molt guerra. La banda està formada per sis membres: Miquel Tello (baix, guitarra elèctrica, teclat i banjo); Xavi Ribera (bateria); Sir Charret (teclat, baix i guitarra elèctrica); Montse BMW (violí); Eli BMW (violí) i Dani Poveda (cantant), que ja va ser líder d’altres bandes no gaire conegudes pel públic.
El pop delicat amb melodies i tornades enganxoses que ofereix el grup ha fet que aquesta nova formació aconseguís imposar-se a Dunno i Loveless Face a la final de Proyecto Demo 2008 i, com a premi, que toquin en el proper FIB Heineken, gravin un videoclip i participin en concerts de Radio 3 i La 2. Aquest nou projecte de Dani Poveda doncs, arrenca amb força. Pels qui no vulgueu esperar fins el FIB al juliol per veure Gentle Music Men, podeu anar a conèixer-los a l’Estrella Damm Primavera Sound els propers 29, 30 i 31 de maig.
El pop delicat amb melodies i tornades enganxoses que ofereix el grup ha fet que aquesta nova formació aconseguís imposar-se a Dunno i Loveless Face a la final de Proyecto Demo 2008 i, com a premi, que toquin en el proper FIB Heineken, gravin un videoclip i participin en concerts de Radio 3 i La 2. Aquest nou projecte de Dani Poveda doncs, arrenca amb força. Pels qui no vulgueu esperar fins el FIB al juliol per veure Gentle Music Men, podeu anar a conèixer-los a l’Estrella Damm Primavera Sound els propers 29, 30 i 31 de maig.
dimecres, 9 d’abril del 2008
Carles Quílez i la Mala vida
Mala vida va arribar a l’Autònoma. Carles Quílez, periodista i escriptor, va oferir una conferència a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació a mode de presentació del seu segon llibre. Es tracta d’una novel·la negra (gènere periodístic segons Quílez) que relata la vida d’una sèrie de delinqüents espanyols, atracadors i assassins.
Després d’una breu introducció, es va mostrar un vídeo on es podien veure tots els delinqüents que apareixen al llibre explicant les seves experiències. Una document força esfereïdor, veient la frivolitat d’alguns dels qui hi sortien.
Carles Quílez va realitzar la presentació acompanyat pel fiscal José Maria Mena, amb el qual té una gran amistat. Tots dos van aprofitar que es trobaven en presència d’estudiants de periodisme, majoritàriament, per a donar alguns consells sobre la professió.
dimarts, 1 d’abril del 2008
Javier Krahe, cantautor i monologuista
Els meus 3€ més ben invertits en molt de temps, i és que, com de costum, Javier Krahe no va deixar indiferent a cap dels assistents al seu concert intimista, divendres passat dia 28 a Valldoreix.
Per aquest mòdic preu, el cantautor de 64 anys, que ha compartit escenari amb el mateix Sabina, va oferir quasi dues hores de concert. Un concert petit però enorme al mateix temps. El públic va riure, tant amb les cançons com amb les paraules que deixava anar entre tema i tema. Donava la sensació que, a més de cantant, Krahe era monologuista.
Les seves històries, quasi totes inventades com diu ell, van arrencar riallades a tothom qui s’havia acostat al Casal de Cultura de Valldoreix aquella nit. El seu repertori sarcàstic inclou cançons amb aire de protesta com “La costa suiza”, altres de desamor com “Como un gilipollas” i, fins i tot, alguna que explica el clàssic grec de l’Odissea.
Tot i que l’edat i, perquè no dir-ho, la mala vida ja comença a fer estralls en Javier Krahe i en l’actuació va necessitar cançons lentes després de temes més moguts i, en alguna ocasió li va marxar la lletra del cap, els seus fans li van perdonar tot.
Quan ja ens acostàvem a mitjanit i portàvem més d’hora i mitja de concert, el cantautor va anunciar l’última cançó, que no podia ser altra que “Gracias canción”. Qualsevol que no hagués sentit el títol hagués dit que es tractava d’una cançó d’amor. Però els assistents no el van deixar marxar tant fàcilment i, després que abandonés l’escenari, van seguir aplaudint i xiulant fins que hi va tornar a pujar, per tocar dos temes més.
En acabar definitivament el concert, tots, inclòs l’artista, vam anar al bar del Casal de Cultura a prendre unes cerveses mentre comentàvem la jugada.
Després de tot això no em queda dubte que Javier Krahe és de professió cantant, procura ser un vividor i es declara vago amb raó, i, tampoc dubto que hi hagi crítics que diguin que hauria de ser considerat patrimoni nacional.
Per aquest mòdic preu, el cantautor de 64 anys, que ha compartit escenari amb el mateix Sabina, va oferir quasi dues hores de concert. Un concert petit però enorme al mateix temps. El públic va riure, tant amb les cançons com amb les paraules que deixava anar entre tema i tema. Donava la sensació que, a més de cantant, Krahe era monologuista.
Les seves històries, quasi totes inventades com diu ell, van arrencar riallades a tothom qui s’havia acostat al Casal de Cultura de Valldoreix aquella nit. El seu repertori sarcàstic inclou cançons amb aire de protesta com “La costa suiza”, altres de desamor com “Como un gilipollas” i, fins i tot, alguna que explica el clàssic grec de l’Odissea.
Tot i que l’edat i, perquè no dir-ho, la mala vida ja comença a fer estralls en Javier Krahe i en l’actuació va necessitar cançons lentes després de temes més moguts i, en alguna ocasió li va marxar la lletra del cap, els seus fans li van perdonar tot.
Quan ja ens acostàvem a mitjanit i portàvem més d’hora i mitja de concert, el cantautor va anunciar l’última cançó, que no podia ser altra que “Gracias canción”. Qualsevol que no hagués sentit el títol hagués dit que es tractava d’una cançó d’amor. Però els assistents no el van deixar marxar tant fàcilment i, després que abandonés l’escenari, van seguir aplaudint i xiulant fins que hi va tornar a pujar, per tocar dos temes més.
En acabar definitivament el concert, tots, inclòs l’artista, vam anar al bar del Casal de Cultura a prendre unes cerveses mentre comentàvem la jugada.
Després de tot això no em queda dubte que Javier Krahe és de professió cantant, procura ser un vividor i es declara vago amb raó, i, tampoc dubto que hi hagi crítics que diguin que hauria de ser considerat patrimoni nacional.
diumenge, 30 de març del 2008
Descobrint Sotazero
Ha arribat una mica d’aire fresc a l’escena musical catalana. La rumba fusió que es barreja amb pop, rock, funky, reagge i, fins i tot, disco dels barcelonins Sotazero alegra tot aquell qui l’escolta.
El grup de Poblenou està format per 7 integrants amb una formació musical molt diversa que dóna lloc a aquest estil tan especial. L’Albert Ferré (vocalista), el Toni Riera (guitarra i veus), el Manel Pérez (guitarra solista i veu), el Marcelo Remeseiro (baix), el Daniel Bianchi (bateria), el Didac Moral (percussió) i el Kike (guitarra nylon, veus i percussions) van crear Sotazero l’any 2002 i actualment estan presentant el seu primer disc que ha comptat amb la col·laboració de la Cabra Mecánica, Dj Panko d’Ojos de Brujo i Macaco, entre d’altres.
El grup forma part de Tercera Via, una associació de músics de tot Catalunya que ha sorgit per la manca de recursos i ajudes a les formacions que inicien la seva carrera musical cantant en català. Sotazero ha fet ja més de 60 concerts en els dos anys que fa que es mou d’escenari a escenari, però encara ha de donar molta guerra.
El grup de Poblenou està format per 7 integrants amb una formació musical molt diversa que dóna lloc a aquest estil tan especial. L’Albert Ferré (vocalista), el Toni Riera (guitarra i veus), el Manel Pérez (guitarra solista i veu), el Marcelo Remeseiro (baix), el Daniel Bianchi (bateria), el Didac Moral (percussió) i el Kike (guitarra nylon, veus i percussions) van crear Sotazero l’any 2002 i actualment estan presentant el seu primer disc que ha comptat amb la col·laboració de la Cabra Mecánica, Dj Panko d’Ojos de Brujo i Macaco, entre d’altres.
El grup forma part de Tercera Via, una associació de músics de tot Catalunya que ha sorgit per la manca de recursos i ajudes a les formacions que inicien la seva carrera musical cantant en català. Sotazero ha fet ja més de 60 concerts en els dos anys que fa que es mou d’escenari a escenari, però encara ha de donar molta guerra.
Per a més informació, visiteu: http://www.myspace.com/sotazero
dimecres, 12 de març del 2008
Especialment cultura
Diàriament o, en alguns casos, setmanalment, la cultura apareix com a suplement o secció de totes les publicacions de premsa generalista. Per a posar un exemple del que és un suplement o una secció de cultura n'analitzarem una, concretament un suplement del diari El País.
Es tracta de Babelia, que surt publicat amb el diari cada dimecres. Amb un primer cop d'ull ja es veu que és un suplement molt complet. Es diferencien diverses seccions que separen els diferents temes i que ajuden a localitzar amb facilitat el que s'està buscant. Podem trobar música, literatura, exposicions, teatre o cinema. Són cròniques, reportatges o entrevistes que ens acosten a temes força especialitzats fent anàlisis en profunditat.
És cert que per a fer consultes sobre música o estrenes de cinema és probable que no ens dirigim a un suplement com Babelia i que, en canvi, recorrem a una revista especialitzada o a Internet. Però també és cert que suplements culturals com aquest ajuden a veure més enllà de tot això, visualitzar nous horitzons i descobrir nous elements que també formen l'entremat cultural del nostre país.
Es tracta de Babelia, que surt publicat amb el diari cada dimecres. Amb un primer cop d'ull ja es veu que és un suplement molt complet. Es diferencien diverses seccions que separen els diferents temes i que ajuden a localitzar amb facilitat el que s'està buscant. Podem trobar música, literatura, exposicions, teatre o cinema. Són cròniques, reportatges o entrevistes que ens acosten a temes força especialitzats fent anàlisis en profunditat.
És cert que per a fer consultes sobre música o estrenes de cinema és probable que no ens dirigim a un suplement com Babelia i que, en canvi, recorrem a una revista especialitzada o a Internet. Però també és cert que suplements culturals com aquest ajuden a veure més enllà de tot això, visualitzar nous horitzons i descobrir nous elements que també formen l'entremat cultural del nostre país.
Cultura de masses
Avui dia vivim en una societat de consum on tot es fabrica en massa. La cultura no podria ser menys, és clar, i també ha entrat en aquest joc tan típic del primer món. És per això que existeix el que es coneix com a cultura de masses.
Fàbrica de tendències culturals, modes, fenòmens a gran escala que d'una manera o altra, a través dels mitjans de comunicació o del boca orella, arriben a una gran quantitat de persones.
Es tracta d'un tipus de cultura pensat per a un públic heterogeni, elaborat perquè agradi i enganxi al major nombre de persones, sense tenir especialment en compte la qualitat, en la majoria dels casos (tampoc podem generalitzar).
No crec que aquesta cultura de masses sigui negativa en sí mateixa, és a dir, no penso que sigui un fenomen perjudicial, sinó que senzillament s'ha de saber utilitzar. El problema està, només, en la qualitat qüestionable d'alguns dels continguts que difon.
Iehuda Amikhai, Sílvia; Sílvia, Iehuda Amikhai
Pot ser que molts de vosaltres ja el coneguéssiu, però per a mi ha estat un descobriment recent. Iehuda Amikhai, nascut el 1924, era un poeta israelita que escrivia en hebreu modern i que va viure el seu moment de glòria als anys vuitanta. El 22 de setembre de l’any 2000 va morir deixant-nos la seva obra poètica, una obra intensa, rica i molt humana.
Clavats a la carn del món és una antologia publicada per Proa, l’editorial que va descobrir el poeta l’any 1972 aquí, a Catalunya. Els poemes que es poden trobar en aquest llibre van ser traduïts, molt fidelment, per Manel Forcano, semista i poeta català.
I aquest és el llibre que m’ha captivat. El vaig trobar per alguna prestatgeria de casa i el vaig fullejar perquè el títol em va cridar l’atenció. Des d’aquell precís instant no he parat de llegir i rellegir les poesies d’Amikhai.
Hi ha qui pot dir que els seus versos són simples però jo crec que aquesta ha estat la clau del seu èxit. Sense utilitzar paraules enrevessades, el poeta aconsegueix dir tot el que vol dir i arribar on ha d’arribar. No cal utilitzar cultismes, per exemple, per embellir un poema si se saben utilitzar les paraules adequades.
Perquè pugueu decidir què en penseu de tot això, us deixo alguns poemes de Clavats a la carn del món.
Déu és ple de misericòrdia
Déu és ple de misericòrdia.
Si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món i no només en ell.
Jo, que he collit flors per la muntanya
i m’he mirat totes les valls,
jo, que he collportat cadàvers dels turons,
puc dir-vos que no hi ha al món misericòrdia.
Jo, que vaig ser rei de la sal vora la mar,
que vora la finestra m’estava dret tot indecís,
que vaig comptar els passos dels àngels,
jo, amb un cor
que va haver d’aixecar peses de dolor
en competicions terribles.
Jo, que només faig servir una petita part
dels mots del diccionari.
Jo, obligat a desxifrar endevinalles a la força,
sé que si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món
i només en ell.
Si amb boca amarga diguessis
Si amb boca amarga diguessis
paraules dolces, el món no seria ni més dolç
ni tampoc menys amarg.
I és escrit que no hem de témer.
I és escrit que també nosaltres canviarem,
com les paraules,
en futur i en passat,
en plural i en solitud.
I aviat, en les nits que vindran,
apareixerem com artistes ambulants
l’un als somnis de l’altre
amb tot de gent estranya que no hem conegut junts.
Jerusalem 1967 (Tria)
I
Jo i Jerusalem som com un cec amb un invàlid.
Ella veu per mi
fins al Mar Mort, fins la Fi dels Temps.
Jo la porto a les espatlles
i dessota seu, camino en la meva foscor.
Clavats a la carn del món és una antologia publicada per Proa, l’editorial que va descobrir el poeta l’any 1972 aquí, a Catalunya. Els poemes que es poden trobar en aquest llibre van ser traduïts, molt fidelment, per Manel Forcano, semista i poeta català.
I aquest és el llibre que m’ha captivat. El vaig trobar per alguna prestatgeria de casa i el vaig fullejar perquè el títol em va cridar l’atenció. Des d’aquell precís instant no he parat de llegir i rellegir les poesies d’Amikhai.
Hi ha qui pot dir que els seus versos són simples però jo crec que aquesta ha estat la clau del seu èxit. Sense utilitzar paraules enrevessades, el poeta aconsegueix dir tot el que vol dir i arribar on ha d’arribar. No cal utilitzar cultismes, per exemple, per embellir un poema si se saben utilitzar les paraules adequades.
Perquè pugueu decidir què en penseu de tot això, us deixo alguns poemes de Clavats a la carn del món.
Déu és ple de misericòrdia
Déu és ple de misericòrdia.
Si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món i no només en ell.
Jo, que he collit flors per la muntanya
i m’he mirat totes les valls,
jo, que he collportat cadàvers dels turons,
puc dir-vos que no hi ha al món misericòrdia.
Jo, que vaig ser rei de la sal vora la mar,
que vora la finestra m’estava dret tot indecís,
que vaig comptar els passos dels àngels,
jo, amb un cor
que va haver d’aixecar peses de dolor
en competicions terribles.
Jo, que només faig servir una petita part
dels mots del diccionari.
Jo, obligat a desxifrar endevinalles a la força,
sé que si Déu no fos tan ple de misericòrdia,
n’hi hauria també al món
i només en ell.
Si amb boca amarga diguessis
Si amb boca amarga diguessis
paraules dolces, el món no seria ni més dolç
ni tampoc menys amarg.
I és escrit que no hem de témer.
I és escrit que també nosaltres canviarem,
com les paraules,
en futur i en passat,
en plural i en solitud.
I aviat, en les nits que vindran,
apareixerem com artistes ambulants
l’un als somnis de l’altre
amb tot de gent estranya que no hem conegut junts.
Jerusalem 1967 (Tria)
I
Jo i Jerusalem som com un cec amb un invàlid.
Ella veu per mi
fins al Mar Mort, fins la Fi dels Temps.
Jo la porto a les espatlles
i dessota seu, camino en la meva foscor.
dimecres, 5 de març del 2008
Cultura vs. porres
Demanàvem l’educació per la qual estem pagant, demanàvem informació, demanàvem que s’acabés el silenci al qual, des de dalt, ens tenen acostumats. Només demanàvem això, asseguts a terra, davant d’una facultat universitària (no dins), i mitjançant la paraula. Això sí, la paraula correcta perquè els insults no eren acceptats per cap dels que estàvem allà.
De cop els llums es van apagar i només podíem veure la il·luminació blava que proporcionaven els dos furgons dels mossos. Sense avís previ, es van acostar per l’esquerra carregant i va començar el dòmino. Ens vam anar aixecant mentre, involuntàriament, el grup de persones situat a aquella zona ens anava acorralant perquè els mossos, voluntàriament, els estaven pegant amb les porres i els estaven empentant.
Els que no vam poder fugir vam quedar arraconats a una paret amb tot de barres per lligar les bicicletes. Ja no demanàvem l’educació per la qual estem pagant, ni informació, demanàvem pietat. Primer entonant: “som estudiants, no delinqüents” després, al veure que no tenia efecte, simplement demanàvem que paressin.
Crits, por, cops, trepitjades i finalment, ràbia i indignació, molta indignació. Una indignació causada, sobretot, perquè unes quantes persones (professors) estaven veient l’espectacle tranquil·lament des d’unes finestres de l’edifici de davant. Una indignació causada perquè el propi rector de la nostra universitat havia autoritzat l’actuació dels mossos.
I és que, senyors i senyores, la cultura i la força de la paraula hi ha qui només la sap amainar amb la violència.
De cop els llums es van apagar i només podíem veure la il·luminació blava que proporcionaven els dos furgons dels mossos. Sense avís previ, es van acostar per l’esquerra carregant i va començar el dòmino. Ens vam anar aixecant mentre, involuntàriament, el grup de persones situat a aquella zona ens anava acorralant perquè els mossos, voluntàriament, els estaven pegant amb les porres i els estaven empentant.
Els que no vam poder fugir vam quedar arraconats a una paret amb tot de barres per lligar les bicicletes. Ja no demanàvem l’educació per la qual estem pagant, ni informació, demanàvem pietat. Primer entonant: “som estudiants, no delinqüents” després, al veure que no tenia efecte, simplement demanàvem que paressin.
Crits, por, cops, trepitjades i finalment, ràbia i indignació, molta indignació. Una indignació causada, sobretot, perquè unes quantes persones (professors) estaven veient l’espectacle tranquil·lament des d’unes finestres de l’edifici de davant. Una indignació causada perquè el propi rector de la nostra universitat havia autoritzat l’actuació dels mossos.
I és que, senyors i senyores, la cultura i la força de la paraula hi ha qui només la sap amainar amb la violència.
dimarts, 26 de febrer del 2008
Brasil no és només samba
Divendres passat al vespre van trucar a la porta de casa mentre sopava. Quan vaig obrir, encuriosida perquè no esperava ningú, vaig veure que eren una amiga i una proposta: anar a un concert d’un músic brasiler a Barcelona, a l’Espai Movistar. Al primer moment dubtava fins que va arribar una mica d’informació: és gratuït. Estava clar. Era un d’aquells concerts als quals vas perquè, per la raó que sigui, et surten de franc. És una manera, com qualsevol altra, de descobrir nous músics, nous almenys per a tu.
Lenine és cantant, compositor, arreglista i productor, venerat al seu país on fa aproximadament vint anys que toca, ha escrit cançons per a músics com Sergio Mendes o Pedro Guerra i, a més, ha col·laborat amb artistes com Julieta Venegas. Així doncs, queda clar que, en aquest cas, era desconegut per a mi.
Quan vam arribar al recinte, les meves sospites es van confirmar. Una cua força llarga per a comprar les entrades (no era el nostre cas) va ser el primer que vam veure. Semblava ser que els meus amics i jo érem les úniques persones que desconeixíem aquest personatge. Poc després però, aquest sentiment que podríem anomenar avergonyiment va anar desapareixent en veure que pràcticament tots els qui coneixien al músic eren de Brasil. Posessis l’orella on la posessis, senties portuguès.
Aplaudiments i crits. Lenine havia sortit a escena. Ell, la seva cabellera, i tres músics més (un guitarrista, un baixista i un bateria) omplien l’escenari tots sols. Sense massa presentacions va començar l’espectacle. El concert va durar quasi dues hores i, en acabar, el terra es va posar a tremolar perquè la gent demanava més amb aplaudiments i cops de peu. En veure la demanda (o exigència) d’algun tema més, els músics van tornar a sortir per a tocar dues cançons més i acomiadar-se definitivament amb un llarg aplaudiment per part dels assistents.
Lenine té un estil particular que barreja música pop amb els sons brasilers més tradicionals. És cert que, per als qui no estem acostumats a aquest gènere musical (i a més no entenem l’idioma), un concert com aquest pot resultar, a estones, pesat. No tant per la música en sí, sinó pel fet d’estar de peu sense moure’s gaire enmig de tota la gentada. No obstant, i si permeteu que em prengui la llicència, us recomano que, quan pugueu, escolteu alguna cosa d’aquest músic. No només perquè pensi que, musicalment parlant, és força bo, sinó també perquè crec que és bo saber que hi ha música més enllà de la que es canta en castellà o en anglès.
Lenine és cantant, compositor, arreglista i productor, venerat al seu país on fa aproximadament vint anys que toca, ha escrit cançons per a músics com Sergio Mendes o Pedro Guerra i, a més, ha col·laborat amb artistes com Julieta Venegas. Així doncs, queda clar que, en aquest cas, era desconegut per a mi.
Quan vam arribar al recinte, les meves sospites es van confirmar. Una cua força llarga per a comprar les entrades (no era el nostre cas) va ser el primer que vam veure. Semblava ser que els meus amics i jo érem les úniques persones que desconeixíem aquest personatge. Poc després però, aquest sentiment que podríem anomenar avergonyiment va anar desapareixent en veure que pràcticament tots els qui coneixien al músic eren de Brasil. Posessis l’orella on la posessis, senties portuguès.
Aplaudiments i crits. Lenine havia sortit a escena. Ell, la seva cabellera, i tres músics més (un guitarrista, un baixista i un bateria) omplien l’escenari tots sols. Sense massa presentacions va començar l’espectacle. El concert va durar quasi dues hores i, en acabar, el terra es va posar a tremolar perquè la gent demanava més amb aplaudiments i cops de peu. En veure la demanda (o exigència) d’algun tema més, els músics van tornar a sortir per a tocar dues cançons més i acomiadar-se definitivament amb un llarg aplaudiment per part dels assistents.
Lenine té un estil particular que barreja música pop amb els sons brasilers més tradicionals. És cert que, per als qui no estem acostumats a aquest gènere musical (i a més no entenem l’idioma), un concert com aquest pot resultar, a estones, pesat. No tant per la música en sí, sinó pel fet d’estar de peu sense moure’s gaire enmig de tota la gentada. No obstant, i si permeteu que em prengui la llicència, us recomano que, quan pugueu, escolteu alguna cosa d’aquest músic. No només perquè pensi que, musicalment parlant, és força bo, sinó també perquè crec que és bo saber que hi ha música més enllà de la que es canta en castellà o en anglès.
divendres, 22 de febrer del 2008
Per què no és un barret?
Hi ha un conte molt famós que comença explicant la història d'un nen que fa un dibuix. El seu dibuix no és ni més ni menys que una boa que ha engolit una fera, vista des de fora. Quan mostra la seva creació tots li diuen que és un barret. Ningú és capaç d'anar més enllà i descobrir i veure què amaga realment la il·lustració del petit. El conte, que segur que molts heu llegit, és El Petit Príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry.
En aquest blog, doncs, intentarem descobrir les feres dins les boes i identificar els barrets dins el context de la cultura.
En aquest blog, doncs, intentarem descobrir les feres dins les boes i identificar els barrets dins el context de la cultura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
