Homenatge a Pink Floyd i The Wall

Perquè si us dic: The Wall, vosaltres dieu: Pink Floyd. És tan simple com això. I és que això demostra que Pink Floyd ha estat i és encara un grup recordat per tothom. Gran culpa d’aquest fet la té l’àlbum que tot just he anomenat, The Wall, amb la mítica cançó Another brick in the wall.
Aquest grup anglès de rock va néixer als anys 60, concretament el 1964, amb molt d’èxit a l’escena underground londinenca del moment. El creador i principal compositor, a més de guitarrista i veu, era Syd Barret, que al cap de quatre anys va abandonar la banda per problemes mentals deguts, sobretot, a la mala vida que duia i a la seva addicció al LSD. Després d’això, Roger Waters, cantant i baixista, va agafar el relleu i es va convertir en el pilar principal de Pink Floyd. Així, l’alineació del grup l’any 1968 quedava d’aquesta manera: Roger Waters, baixista i veu principal; Bob Klose a la guitarra; Nick Mason era el bateria; Richard Wright als teclats i, substituint Barret, David Gilmour es convertia en el guitarrista rítmic.
Des de llavors, el seu èxit va ser imparable. La seva música psicodèlica, que va acabar converint-se en rock progressiu i experimental, ha marcat un abans i un després en la història de la música moderna.
Al llarg dels 70, la seva carrera musical es va anar consolidant, fins que el 1979 van publicar l’àlbum The Wall, el seu tretzè treball. La crítica l’ha considerat una de les seves millors produccions, juntament amb Dark Side of the Moon, Animals i Wish you where here. Està clar, però, que The Wall és l’àlbum pel qual és recordat (fins i tot per qui no el va conèixer en el seu moment) el grup Pink Floyd. Es tracta d’un disc amb història, una en concret, ja que explica la vida d’una estrella del rock anglès anomenada Pink que perd el seu pare a la Segona Guerra Mundial, rep sobreprotecció per part de la seva mare i opressió per part de l’educació anglesa i, a més, fracassa sentimentalment parlant. Tot això, pel protagonista de l’àlbum, es converteix en maons que van conformant un mur que l’aïlla del món real i el porta cap a l’autodestrucció i l’intent de suïcidi, utilitzant les drogues com a mitjà per aconseguir-ho. I de tot això Metro-Goldwyn-Mayer en va fer una pel·lícula l’any 1982, sota la direcció de d’Alan Parker.
Però a més de ser l’àlbum que tothom coneix de la banda anglesa, The Wall, també és el treball que conté el tema més famós i més versionat del grup. La cançó que donava nom al disc, Another brick in the wall, està dividida en tres parts (Part I, Part II i Part III). Va ser la segona part, en la qual se sentien uns nens dient la mítica frase de “We don’t need no education”, la que va aconseguir ser número 1 a pràcticament totes les llistes de vendes d’arreu del món. L’únic número 1 que va aconseguir el grup anglès.
Després d’això (i d’unes quantes desavinences amb la resta de membres), l’any 1985, Roger Waters va voler posar punt i final a Pink Floyd, però els seus companys s’hi van oposar. Ell va abandonar la banda i David Gilmour va passar a ser el nou líder. Ja sense Waters, Pink Floyd va publicar Momentary Lampse of Reason i The Division Bell, que els van donar força èxit també. El grup es va dissoldre definitivament a mitjans dels 90.
Després de tot això podem dir que Pink Floyd, ja fos sota la direcció de Barret, Waters o Gilmour, ha estat un dels grans i són molts el artistes que han reconegut haver estat influenciats per la seva música: David Bowie, Radiohead, Samshing Pumpkins, Nine Inch Nails, etc. No m’estranya.