És curiós com en poques hores vaig poder saber més sobre el nou periodisme, Truman Capote i Thomas Wolf; vaig descobrir, a grans trets, la història del jazz; i, fins i tot, vaig conèixer una artista underground americana que m'ha ajudat a trobar la meva veu.
Les Jornades de Periodisme Cultural i Humanitats d'aquest any han donat de sí. Començant amb la conferència sobre nou periodisme i l'actualitat de la no ficció en la qual vam poder escoltar les opinions sobre el tema de l'escriptor Juan Gabriel Vásquez, l'editor Gerardo Marín (d'Alfaguara) i l'escriptor i periodista Gabi Martínez. El primer, Vásquez, va destacar la feina de Capote i la seva obra A sangre fría, la novel·la mare de la no ficció segons ell. Marín, per part seva, va voler donar importància a Wolf i, sobretot, destacar la vigència de l'estil del nou periodisme. Martínez, finalment, va remarcar l'autocensura que van patir i pateixen molts escriptors i periodistes i, abans d'acabar, va destacar el paper i l'obra de Foster Wallace.
La veritat, una taula rodona interessant per a un estudiant de periodisme com jo, no sé si els alumnes d'humanitats allà presents i estaran d'acord.
Eduardo Hojman, crític de jazz i editor, va acompanyar-nos a fer una volta per la història de la música jazz i ens va mostrar, mitjançant audicions musicals, alguns temes del músics més importants. Per a qui li agrada la música, és interessant veure les diferències entre el swing, el blues, el jazz i els estils varis que en formen part. És cert, però, que al cap d'una mica més d'una hora es feia difícil i, perquè no dir-ho, pesat, diferienciar entre hard-jazz, jazz-rock i be-bop.
La nota més alternativa la va donar Lydia lunch, cantant i artista de Nova York. Amb un discurs moralista i pujat de to va aconseguir que una hora passés en el que semblaven 20 minuts. I és que podies estar més o menys d'acord amb el que deia, et podia agradar més o menys el que mostrava, però una persona tan viva i amb la sang tan calenta, transmet una energia i unes ganes de fer coses que són d'admirar.
dimecres, 14 de maig del 2008
dijous, 8 de maig del 2008
Massa espectacle i poca música
Per si no en teníem prou amb Hijos de Babel, Tú sí que vales i Tienes Talento, tornem a estar immersos en el món O.T. Queda clar que la música agrada a la majoria i si es pot aprofitar això per a fer realities i shows varis a televisió que donin audiència, molt millor. Molt millor per les cadenes, per les productores, pels presentadors i per alguns, només alguns, dels participants. Però, què passa amb aquells músics a qui ningú dóna una oportunitat? Aquells que no tenen un físic perfecte ni fan música comercial. Aquells que no han sortit a televisió, ningú els coneix i, per tant, no mereixen que les discogràfiques els donin una oportunitat ja que no tenen l’èxit assegurat. Doncs el que passa és que, en la majoria dels casos, segueixen sempre en aquesta situació d’anonimat.
Ara tot es resumeix en espectacle. Tots els triunfitos han tingut l’oportunitat de treure un disc com a mínim, amb més o menys èxit, però, sigui com sigui, no baixen dels 15.000 euros per actuació. Davant d’això tenim grups que fa anys que intenten fer-se un lloc dins el panorama musical i no fan res més que tocar en festes majors de poble i locals petits per una misèria o, en molts casos, de manera gratuïta.
El concepte de bona música es va difuminant per deixar pas al de bon producte o, perquè no dir-ho, bona imatge. La qualitat cada dia es valora menys, ara el que compta és el joc que es dóna, i si cal polèmica a canvi d’audiència, seguim la fòrmula Operación Triunfo: fiquem algun element controvertit, crític i, fins i tot, mal educat, i endavant. Si abans l’espectacle era un afegit al món musical, una opció a l’hora de realitzar una actuació, ara s’ha convertit en quelcom necessari. Ja no val tenir bona veu o fer música de qualitat, no n’hi ha prou.
Jesús Ordovás, un dels periodistes i crítics musicals més importants del territori espanyol, va veure com el seu programa de música Ipop de La2 desapareixia prematurament perquè no hi volia fer sortir participants d’OT. Ordovás considerava que calia donar oportunitats a aquells músics emergents amb coses noves a dir, que podien innovar. No volia, segons ell, donar espai a aquells qui considera els típics llançaments de les gran companyies discogràfiques que fan que centenars de grups i artistes interessants segueixin esperant el seu moment. Una vegada més, doncs, l’audiència talla les ales a la innovació.
Cal dir que la xarxa s’ha convertit en el refugi dels desemparats per les companyies discogràfiques. El fenomen Myspace està aconseguint fer arribar petits grups o cantants a molta gent. Està clar, però, que d’aquesta manera només s’acosta qui mostra interès, qui navega i qui busca i potser és aquesta la clau: que tu vagis a la música i no sigui ella la que vingui a tu i t’atrapi amb lletres fàcils i tornades enganxoses.
Dualitzem-nos
Ara per ara, si us diem Dual, el més probable és que penseu en alguna cosa relacionada amb so però no en ells. Quan hagueu acabat de llegir aquest article i hagueu entrat al seu Myspace, torneu a fer la comprovació. Dual s’haurà ficat dins vostre i ja no podreu fer res per oblidar-los.
En Raúl (actual cantant i guitarra) va crear Dual fa uns tres anys, quan va començar a gravar maquetes i tocar versions i cançons pròpies en alguns bars. L’agost del 2006, en veure que aquestes noves creacions aconseguien una bona rebuda, va decidir gravar Metazoo, la maqueta que el va donar a conèixer. Així va trobar el Dídac (guitarra i cors), que en sentir-la es va interessar pel projecte.
El grup, però, encara estava incomplet. En Luque (baix durant l’enregistrament de la maqueta) i l’Abel (actual bateria) també van caure en la temptació i així va sorgir La Caja Negra, una segona maqueta més potent, més guitarrera i amb lletres més ambigües. Després d’això, en Fernando va arribar per encarregar-se del baix i, per fi, els quatre magnífics (Raúl, Dídac, Abel i Fernando) van poder iniciar el seu camí cap a l’èxit amb el seu pop que defineixen com a powerpop-rock alternative.
Els qui tingueu ganes de conèixer-los, no deixeu d’anar a la Sala Salamandra el proper dia 16 a les 22h o sinó, el dia 22, a la mateixa hora, a la Sala Mundo Caníbal.
En Raúl (actual cantant i guitarra) va crear Dual fa uns tres anys, quan va començar a gravar maquetes i tocar versions i cançons pròpies en alguns bars. L’agost del 2006, en veure que aquestes noves creacions aconseguien una bona rebuda, va decidir gravar Metazoo, la maqueta que el va donar a conèixer. Així va trobar el Dídac (guitarra i cors), que en sentir-la es va interessar pel projecte.
El grup, però, encara estava incomplet. En Luque (baix durant l’enregistrament de la maqueta) i l’Abel (actual bateria) també van caure en la temptació i així va sorgir La Caja Negra, una segona maqueta més potent, més guitarrera i amb lletres més ambigües. Després d’això, en Fernando va arribar per encarregar-se del baix i, per fi, els quatre magnífics (Raúl, Dídac, Abel i Fernando) van poder iniciar el seu camí cap a l’èxit amb el seu pop que defineixen com a powerpop-rock alternative.
Els qui tingueu ganes de conèixer-los, no deixeu d’anar a la Sala Salamandra el proper dia 16 a les 22h o sinó, el dia 22, a la mateixa hora, a la Sala Mundo Caníbal.
www.myspace.com/dualdesdesiempre
Elvis: el nostre rei
Elvis Aaron Presley va ser i continua sent el Rei del Rock. Des de mitjans dels 50 i fins a finals dels anys 70 va esdevenir una de les més grans figures musicals i una icona de la cultura popular.
El cantant li va donar al rock’n’roll una veu masculina i blanca, influenciat pel gospel i el rhythm & blues de la Nova Orleans de l’època, però, apart, amb el seu moviment de malucs va aportar més que un bona veu al panorama musical: va permetre que la sensualitat entrés dins la música popular. En definitiva, podríem dir que va renovar la música popular a través del rock’n’roll.
Es fa molt difícil triar un dels divuit números 1 que el cantant nord-americà va aconseguir amb els seus àlbums, i és que mil milions de discs venuts és signe d’alguna cosa. Per això el flashback d’avui és una mica especial, perquè no podem agafar un sol àlbum de tots el treballs del rei.
El noi de Memphis, on va anar a viure després d’una dura infantesa a Tupelo (Mississipí), era un apassionat tant del blues, com del country, com del gospel i als 10 anys va rebre la seva primera guitarra.
L’any 1954, amb 19 anys, va fer el seu primer enregistrament amb Sun Records: un disc de dues cançons per la seva mare. Al cap d’uns mesos, Sam Phillips, propietari de la companyia el va contractar per fer un disc que va tenir un gran èxit a Memphis. A finals de l’any següent, Elvis va passar a treballar per RCA, amb qui va llançar el seu primer número 1 als Estats Units, Heartbreak Hotel. I d’aquí al firmament.
Fans embogides pel seus moviments, puritans escandalitzats, televisions que només li enfocaven mig cos i èxits, molts èxits. In the getto, Love me tender, Suspicious minds, Jailhouse Rock i, a més, 31 pel·lícules, tot i que la majoria eren d’una qualitat qüestionable. Però aquí ens centrem en la part musical, i musicalment parlant, ha estat, sens dubte, un dels músics més influents de la història. Tant els seus moviments, com la seva estètica, com la seva forma de cantar, han estat les més imitades al llarg dels anys, aquí, als Estats Units i a Japó, a tot arreu. És tanta la devoció que se sent encara per aquest personatge que hi ha qui prefereix pensar que segueix viu.
El cantant li va donar al rock’n’roll una veu masculina i blanca, influenciat pel gospel i el rhythm & blues de la Nova Orleans de l’època, però, apart, amb el seu moviment de malucs va aportar més que un bona veu al panorama musical: va permetre que la sensualitat entrés dins la música popular. En definitiva, podríem dir que va renovar la música popular a través del rock’n’roll.
Es fa molt difícil triar un dels divuit números 1 que el cantant nord-americà va aconseguir amb els seus àlbums, i és que mil milions de discs venuts és signe d’alguna cosa. Per això el flashback d’avui és una mica especial, perquè no podem agafar un sol àlbum de tots el treballs del rei.
El noi de Memphis, on va anar a viure després d’una dura infantesa a Tupelo (Mississipí), era un apassionat tant del blues, com del country, com del gospel i als 10 anys va rebre la seva primera guitarra.
L’any 1954, amb 19 anys, va fer el seu primer enregistrament amb Sun Records: un disc de dues cançons per la seva mare. Al cap d’uns mesos, Sam Phillips, propietari de la companyia el va contractar per fer un disc que va tenir un gran èxit a Memphis. A finals de l’any següent, Elvis va passar a treballar per RCA, amb qui va llançar el seu primer número 1 als Estats Units, Heartbreak Hotel. I d’aquí al firmament.
Fans embogides pel seus moviments, puritans escandalitzats, televisions que només li enfocaven mig cos i èxits, molts èxits. In the getto, Love me tender, Suspicious minds, Jailhouse Rock i, a més, 31 pel·lícules, tot i que la majoria eren d’una qualitat qüestionable. Però aquí ens centrem en la part musical, i musicalment parlant, ha estat, sens dubte, un dels músics més influents de la història. Tant els seus moviments, com la seva estètica, com la seva forma de cantar, han estat les més imitades al llarg dels anys, aquí, als Estats Units i a Japó, a tot arreu. És tanta la devoció que se sent encara per aquest personatge que hi ha qui prefereix pensar que segueix viu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
