Massa espectacle i poca música

Per si no en teníem prou amb Hijos de Babel, Tú sí que vales i Tienes Talento, tornem a estar immersos en el món O.T. Queda clar que la música agrada a la majoria i si es pot aprofitar això per a fer realities i shows varis a televisió que donin audiència, molt millor. Molt millor per les cadenes, per les productores, pels presentadors i per alguns, només alguns, dels participants. Però, què passa amb aquells músics a qui ningú dóna una oportunitat? Aquells que no tenen un físic perfecte ni fan música comercial. Aquells que no han sortit a televisió, ningú els coneix i, per tant, no mereixen que les discogràfiques els donin una oportunitat ja que no tenen l’èxit assegurat. Doncs el que passa és que, en la majoria dels casos, segueixen sempre en aquesta situació d’anonimat.
Ara tot es resumeix en espectacle. Tots els triunfitos han tingut l’oportunitat de treure un disc com a mínim, amb més o menys èxit, però, sigui com sigui, no baixen dels 15.000 euros per actuació. Davant d’això tenim grups que fa anys que intenten fer-se un lloc dins el panorama musical i no fan res més que tocar en festes majors de poble i locals petits per una misèria o, en molts casos, de manera gratuïta.
El concepte de bona música es va difuminant per deixar pas al de bon producte o, perquè no dir-ho, bona imatge. La qualitat cada dia es valora menys, ara el que compta és el joc que es dóna, i si cal polèmica a canvi d’audiència, seguim la fòrmula Operación Triunfo: fiquem algun element controvertit, crític i, fins i tot, mal educat, i endavant. Si abans l’espectacle era un afegit al món musical, una opció a l’hora de realitzar una actuació, ara s’ha convertit en quelcom necessari. Ja no val tenir bona veu o fer música de qualitat, no n’hi ha prou.
Jesús Ordovás, un dels periodistes i crítics musicals més importants del territori espanyol, va veure com el seu programa de música Ipop de La2 desapareixia prematurament perquè no hi volia fer sortir participants d’OT. Ordovás considerava que calia donar oportunitats a aquells músics emergents amb coses noves a dir, que podien innovar. No volia, segons ell, donar espai a aquells qui considera els típics llançaments de les gran companyies discogràfiques que fan que centenars de grups i artistes interessants segueixin esperant el seu moment. Una vegada més, doncs, l’audiència talla les ales a la innovació.
Cal dir que la xarxa s’ha convertit en el refugi dels desemparats per les companyies discogràfiques. El fenomen Myspace està aconseguint fer arribar petits grups o cantants a molta gent. Està clar, però, que d’aquesta manera només s’acosta qui mostra interès, qui navega i qui busca i potser és aquesta la clau: que tu vagis a la música i no sigui ella la que vingui a tu i t’atrapi amb lletres fàcils i tornades enganxoses.