Elvis Aaron Presley va ser i continua sent el Rei del Rock. Des de mitjans dels 50 i fins a finals dels anys 70 va esdevenir una de les més grans figures musicals i una icona de la cultura popular.
El cantant li va donar al rock’n’roll una veu masculina i blanca, influenciat pel gospel i el rhythm & blues de la Nova Orleans de l’època, però, apart, amb el seu moviment de malucs va aportar més que un bona veu al panorama musical: va permetre que la sensualitat entrés dins la música popular. En definitiva, podríem dir que va renovar la música popular a través del rock’n’roll.
Es fa molt difícil triar un dels divuit números 1 que el cantant nord-americà va aconseguir amb els seus àlbums, i és que mil milions de discs venuts és signe d’alguna cosa. Per això el flashback d’avui és una mica especial, perquè no podem agafar un sol àlbum de tots el treballs del rei.
El noi de Memphis, on va anar a viure després d’una dura infantesa a Tupelo (Mississipí), era un apassionat tant del blues, com del country, com del gospel i als 10 anys va rebre la seva primera guitarra.
L’any 1954, amb 19 anys, va fer el seu primer enregistrament amb Sun Records: un disc de dues cançons per la seva mare. Al cap d’uns mesos, Sam Phillips, propietari de la companyia el va contractar per fer un disc que va tenir un gran èxit a Memphis. A finals de l’any següent, Elvis va passar a treballar per RCA, amb qui va llançar el seu primer número 1 als Estats Units, Heartbreak Hotel. I d’aquí al firmament.
Fans embogides pel seus moviments, puritans escandalitzats, televisions que només li enfocaven mig cos i èxits, molts èxits. In the getto, Love me tender, Suspicious minds, Jailhouse Rock i, a més, 31 pel·lícules, tot i que la majoria eren d’una qualitat qüestionable. Però aquí ens centrem en la part musical, i musicalment parlant, ha estat, sens dubte, un dels músics més influents de la història. Tant els seus moviments, com la seva estètica, com la seva forma de cantar, han estat les més imitades al llarg dels anys, aquí, als Estats Units i a Japó, a tot arreu. És tanta la devoció que se sent encara per aquest personatge que hi ha qui prefereix pensar que segueix viu.
El cantant li va donar al rock’n’roll una veu masculina i blanca, influenciat pel gospel i el rhythm & blues de la Nova Orleans de l’època, però, apart, amb el seu moviment de malucs va aportar més que un bona veu al panorama musical: va permetre que la sensualitat entrés dins la música popular. En definitiva, podríem dir que va renovar la música popular a través del rock’n’roll.
Es fa molt difícil triar un dels divuit números 1 que el cantant nord-americà va aconseguir amb els seus àlbums, i és que mil milions de discs venuts és signe d’alguna cosa. Per això el flashback d’avui és una mica especial, perquè no podem agafar un sol àlbum de tots el treballs del rei.
El noi de Memphis, on va anar a viure després d’una dura infantesa a Tupelo (Mississipí), era un apassionat tant del blues, com del country, com del gospel i als 10 anys va rebre la seva primera guitarra.
L’any 1954, amb 19 anys, va fer el seu primer enregistrament amb Sun Records: un disc de dues cançons per la seva mare. Al cap d’uns mesos, Sam Phillips, propietari de la companyia el va contractar per fer un disc que va tenir un gran èxit a Memphis. A finals de l’any següent, Elvis va passar a treballar per RCA, amb qui va llançar el seu primer número 1 als Estats Units, Heartbreak Hotel. I d’aquí al firmament.
Fans embogides pel seus moviments, puritans escandalitzats, televisions que només li enfocaven mig cos i èxits, molts èxits. In the getto, Love me tender, Suspicious minds, Jailhouse Rock i, a més, 31 pel·lícules, tot i que la majoria eren d’una qualitat qüestionable. Però aquí ens centrem en la part musical, i musicalment parlant, ha estat, sens dubte, un dels músics més influents de la història. Tant els seus moviments, com la seva estètica, com la seva forma de cantar, han estat les més imitades al llarg dels anys, aquí, als Estats Units i a Japó, a tot arreu. És tanta la devoció que se sent encara per aquest personatge que hi ha qui prefereix pensar que segueix viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada