Cultura vs. porres

Demanàvem l’educació per la qual estem pagant, demanàvem informació, demanàvem que s’acabés el silenci al qual, des de dalt, ens tenen acostumats. Només demanàvem això, asseguts a terra, davant d’una facultat universitària (no dins), i mitjançant la paraula. Això sí, la paraula correcta perquè els insults no eren acceptats per cap dels que estàvem allà.
De cop els llums es van apagar i només podíem veure la il·luminació blava que proporcionaven els dos furgons dels mossos. Sense avís previ, es van acostar per l’esquerra carregant i va començar el dòmino. Ens vam anar aixecant mentre, involuntàriament, el grup de persones situat a aquella zona ens anava acorralant perquè els mossos, voluntàriament, els estaven pegant amb les porres i els estaven empentant.
Els que no vam poder fugir vam quedar arraconats a una paret amb tot de barres per lligar les bicicletes. Ja no demanàvem l’educació per la qual estem pagant, ni informació, demanàvem pietat. Primer entonant: “som estudiants, no delinqüents” després, al veure que no tenia efecte, simplement demanàvem que paressin.
Crits, por, cops, trepitjades i finalment, ràbia i indignació, molta indignació. Una indignació causada, sobretot, perquè unes quantes persones (professors) estaven veient l’espectacle tranquil·lament des d’unes finestres de l’edifici de davant. Una indignació causada perquè el propi rector de la nostra universitat havia autoritzat l’actuació dels mossos.
I és que, senyors i senyores, la cultura i la força de la paraula hi ha qui només la sap amainar amb la violència.