Fa ja força temps que, vagi a la ciutat que vagi, trobo sabates penjades als cables de llum o telèfon dels carrers.
En un principi vaig pensar que hauria estat algú tornant d’una nit de borratxera, o algú altre que s’havia enfadat perquè li feien mal als peus. Més endavant ho relacionava amb la pel·lícula “Big Fish” del controvertit director nord-americà, Tim Burton. I és que hi ha una escena del film en la qual es llencen les sabates amb els cordons lligats i s’enganxen a un cable.
Però el temps anava passant i jo seguia veient les botes per allà on passava i seguia sense saber el per què d’aquest fenomen, cada cop més habitual. Així que vaig decidir indagar sobre la qüestió i, com no, vaig acabar trobant en Internet el meu millor aliat.
Fins i tot en aquest tema Wikipedia pren la paraula i ofereix dues teories que poden explicar aquesta nova moda. La primera és de caire militar: “Una teoría que explica la presencia desde hace décadas de este fenómeno en España es que los jóvenes a la vuelta del servicio militar colgaban sus botas para despedir sus días como soldado”.
La següent culpa al moviment Shoefiti (paraula que sorgeix de la unió de shoe i de grafiti), un tipus d’art urbà relacionat amb el llançament de sabates i, més endavant, de qualsevol peça de roba. Sincerament, prefereixo quedar-me amb aquesta.
Segueixo llegint tot allò que trobo a la xarxa i descobreixo que aquesta moda va néixer a les zones urbanes d’Estats Units i Canadà i, a poc a poc, s’ha anat exportant fins a introduir-se a mig món. A més, ara ja no cal buscar el cablejat elèctric del carrer més proper per fer el llançament de Converse, Adidas o Manolo Blahnik, perquè els arbres també són unes víctimes del Shoefiti. Hi ha qui diu que, en un principi, les sabates voladores servien com a senyal per indicar, per exemple, un lloc on es venia droga. També he sentit dir que ho feien els obrers dels antics gratacels per agrair que no els havia passat res. D’altres només ho consideren una manera de deixar la seva petja en aquella ciutat.
Sigui com sigui (i no entraré a valorar si es tracta d’art urbà, manca de civisme o massa avorriment), el Shoefiti s’ha convertit en un fenomen a tot arreu. A Barcelona, per exemple, només cal passejar per alguns carrers del centre amb la mirada posada al cel (i la mà a la bossa) per contemplar una exposició, una mica desordenada, d’algunes de les sabates més venudes les darreres temporades.
En un principi vaig pensar que hauria estat algú tornant d’una nit de borratxera, o algú altre que s’havia enfadat perquè li feien mal als peus. Més endavant ho relacionava amb la pel·lícula “Big Fish” del controvertit director nord-americà, Tim Burton. I és que hi ha una escena del film en la qual es llencen les sabates amb els cordons lligats i s’enganxen a un cable.
Però el temps anava passant i jo seguia veient les botes per allà on passava i seguia sense saber el per què d’aquest fenomen, cada cop més habitual. Així que vaig decidir indagar sobre la qüestió i, com no, vaig acabar trobant en Internet el meu millor aliat.
Fins i tot en aquest tema Wikipedia pren la paraula i ofereix dues teories que poden explicar aquesta nova moda. La primera és de caire militar: “Una teoría que explica la presencia desde hace décadas de este fenómeno en España es que los jóvenes a la vuelta del servicio militar colgaban sus botas para despedir sus días como soldado”.
La següent culpa al moviment Shoefiti (paraula que sorgeix de la unió de shoe i de grafiti), un tipus d’art urbà relacionat amb el llançament de sabates i, més endavant, de qualsevol peça de roba. Sincerament, prefereixo quedar-me amb aquesta.Segueixo llegint tot allò que trobo a la xarxa i descobreixo que aquesta moda va néixer a les zones urbanes d’Estats Units i Canadà i, a poc a poc, s’ha anat exportant fins a introduir-se a mig món. A més, ara ja no cal buscar el cablejat elèctric del carrer més proper per fer el llançament de Converse, Adidas o Manolo Blahnik, perquè els arbres també són unes víctimes del Shoefiti. Hi ha qui diu que, en un principi, les sabates voladores servien com a senyal per indicar, per exemple, un lloc on es venia droga. També he sentit dir que ho feien els obrers dels antics gratacels per agrair que no els havia passat res. D’altres només ho consideren una manera de deixar la seva petja en aquella ciutat.
Sigui com sigui (i no entraré a valorar si es tracta d’art urbà, manca de civisme o massa avorriment), el Shoefiti s’ha convertit en un fenomen a tot arreu. A Barcelona, per exemple, només cal passejar per alguns carrers del centre amb la mirada posada al cel (i la mà a la bossa) per contemplar una exposició, una mica desordenada, d’algunes de les sabates més venudes les darreres temporades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada